S'acaba l'estiu, s'acaben les vacances i quina millor manera de fer-ho que fent els meus primers tres-mils! Tot va començar amb una trucadeta del meu germà preguntant-me si em venia de gust acompanyar-lo la setmana següent a fer un parell de cims pel Pirineu com aquell que et truca per preguntar-te si et ve de gust anar a veure una peli al cinema, o quedar per pendre alguna cosa... i jo, que sóc com la canalla, sempre a punt per fer un extra, com és de suposar li vaig dir que sí, sense ni tan sols preguntar on anàvem, quins cims fariem, ni res! Un parell de dies abans vem quedar i m'ho va explicar tot, però igualment no tenia ni idea del que m'esperava :)))
 |
| Els tres cims que m'esperàven!! |
Com explicar aquesta sortida...? És complicat! És totalment diferent a tot el que havia fet fins ara, principalment per la orografia del recorregut que havíem de fer. Des de el minut 1 vem començar a pujar desnivell, aquí no hi va haver passejada d'aproximació per contemplar el paissatge, ni fer fotos, ni marcar un ritme còmode per escalfar ni res! A les 7 del matí, després d'haver dormit a peu de la presa on comença el recorregut, vem començar a pujar, i pujar, i pujar, i allò pujava tant des del principi que tenia la sensació de que no ho podria fer! Que no aguantaria!! Que a aquest ritme no podria seguir gaire estona... Però llavors vaig descobrir com a evolucionat el meu cos durant aquest últim any, vaig ser conscient de que l'esforç i la constància dónen el seu fruit! Mica en mica la meva musculatura es va anar com despertant, el meu cor es va anar calmant fins a trobar el seu ritme, la meva respiració no semblava un cavall desbocat com creia que seria... Com era possible? Jo mateixa em sorprenia de la meva resistència, feia pas rera pas i em sentia bé, pujava metres sense parar i no era cap calvari. És clar que cansava, és clar que m'havia d'esforçar, es clar que notava treballar totes i cada una de les fibres del meu cos, però aquesta era justament la diferència, que treballaven totes i cada una de les fibres, que la meva musculatura sabia treballar, el meu cor sabia repartir la sang al ritme bo i necessari, els meus pulmons sabien aportar l'oxígen a la justa mesura sense ofegs. Tot això és el que havia canviat!! El reconèixer l'evolució del propi cos, donar-te compte que sí, que ara pots, que la feina feta val la pena, i sentir que en vols més, que aquesta sensació t'agrada, que és com una droga, quan més en sents, més en vols!!
Respecte a la sortida en sí, també va ser una experiència increïble!! hi va haver de tot: algunes grimpades divertides, neu, roques, pedres, més roques, més pedres, moltes més roques, moltes més pedres, jajaja, alguns moments que no ho vaig veure gens clar, si, ho admeto, una mica de por i tot, estones de molta concentració, una boira que jugava amb nosaltres i ens donava precioses composicions en el paisatge, les meves primeres passes amb grampons, emocions, alegries, silencis, complicitat... ah! i fins i tot trobades! les casualitats de la vida, em vaig trobar un conegut al cim del Bessiberri sud!
I aquí os deixo el vídeo de la meva arribada al primer (i espero que en siguin uns quants més) 3000 de la meva vida, el Comaloforno!! (merci Quimi per inmortalitzar aquest moment!!)
Resumint, 9 hores caminant, 1500m de desnivell positiu acumulat, i un altre repte de la meva vida superat!! Això sí, he d'admetre que quan baixava semblava la versió muntanyenca dels Walking Dead... :))) Ara que els genolls ja s'han recuperat, ara que ja no recordo les punxades als quadríceps els dies posteriors quan caminava, ara que de les butllofes als peus no en queda ni la ombra, ara recordo la meva gesta i poso un grandíssim somriure a la boca! I sí, molts direu "però si només és un parell de tres-mils...", però sabeu què? són els tres-mils de la meva vida! #moltfandemimateixa
 |
| Merci Bro!! |
