37 quilòmetres...

Sí, 37 kilòmetres... són els que he necessitat per acceptar que no ho estic fent bé. 37 kilòmetres en dues curses totalment diferents, 24 a la #Transèquia2014 i 13 a la #Pedratosca. Una planera per fer distància, l'altre de muntanya per fer desnivell. Mateix resultat: els peus no estan bé. Segueixo amb el problema al lligament, suposem que l'astragalo, que fa mal, no em permet fer torssió i a més fa un extrany "crac" segons quin moviment faig. I d'un tems cap aquí, un problema que havia notat esporàdicament però que ara és repeteix cada vegada que surto a córrer: se m'adormen els peus, principalment el dret, i crec que l'esquerra no arriba a adormir-se per algun efecte del corsé que porto pel tema del lligament. En resum, que ja no es tracte de fer bé els estiraments, de fer repòs, etc., Ja no puc més, no puc córrer ni amb comoditat ni amb seguretat. Estic cansada de dolor i de posar en perill els peus, fer-me alguna lesió greu que m'impedeixi gaudir d'aquesta meravella que és el trail! Per fi m'he posat en mans de metges, començarem amb plaques a veure que surt, i a partir d'aquí, ja veurem. He decidit no inscriure'm a cap cursa fins que no estigui al 100%. Penjo les salomon en curses, això sí, temporalment, doncs no és una retirada! diguem que és "una parada tècnica", que si tot va bé em permetrà ben aviat tornar a gaudir de l'adrenalina del crono!

Més endavant ja us aniré informant de l'evolució de tot això ;) Ara deixeu-me que us parli de les dues curses que he fet, dues històries totalment oposades, amb anècdota curiosa cada una!!

#Transèquia2014

Bé, hi ha amigues que et truquen per anar a fer un cafè... amigues que et truquen per anar a fer una cerveseta.. amigues que et truquen per anar al cinema... a mi em va trucar una amiga i em va dir: vols venir a córrer el diumenge 24km? així, patapam, el més normal del món, vaja! (Núria, ets una lianta!!! jajajaja). Total, que com es de suposar la primera reacció que vaig tenir va ser dir-li que si s'havia begut l'enteniment o prenia drogues, una de dues! Em va explicar que no era una cursa en realitat, que era planer, que aniríem amb molta calma, etc, etc, etc, molt maco tot plegat, però es que jo no havia fet mai aquesta distància! el màxim que havia fet eren 17km i una vegada només. Al final li vaig dir que em passes la info que m'ho miraria i, es clar, una és una cabra boja (si no a sant de què hauria començat a córrer a tocar els 40!), i al cap d'un parell de dies li  vaig dir que m'inscribís. Així, perquè sí, sabent que mai havia fer una tirada tan llarga, que seria de dia i jo a l'hivern entreno de nit, que el cap de setmana següent a això tenia una cursa de muntanya, que tenia els peus fatals, sabent tot això i més, però jo inscrita! 

Aquella setmana va ser horrorosa entrenant, cada vegada que sortia, als 20 minuts d'estar corrents se m'adormia totalment el peu dret. Amb la Núria ho varem estar comentant i li vaig dir que fins l'últim moment no sabia que faria, si podria anar-hi. A última hora, just el dia abans, li vaig dir que sí, que hi anava (una altra mostra del meu sentit comú... :-/), i que ja ho faria com pogués, i si havia de plegar a mig camí, doncs plegava i ja està, que tampoc és una tragèdia. 

I va arribar el dia! 24km per davant sense saber com es feia una cosa així, sense saber si podria córrer més de 20 minuts, sense saber si faria massa calor per mi, però jo allà, amb els ànims de la Núria i moltes ganes de descobrir la resistència del meu cos i de la meva ment!.
Varem començar amb un ritme suau, còmode, tot anava força bé. Primer avituallament ok... fins que se'm comença a dormir el peu! ja hi som :( Provo de tirar, però al cap de poca estona em veig obligada a parar. Que si picar de peu a terra, que si estiraments, la Núria amb cara de poker sense saber que dir, jo de mala llet... i apareix ell. I aquí comença una altra història. I aquí canvia tot. I a partir d'aquí hi ha moments que dubto si realment va ser real... Explicar què va passar i com va anar és complicat, o millor dit, seria molt llarg! Va aparèixer un noi mentre estàvem parades per culpa del meu peu, i ens va començar a animar per tal que seguíssim. No sé perquè, li varem fer cas i tot i que tenia el peu ben adormit, vaig començar a córrer altre vegada. Aviat va veure que la Núria tirava bé, i que era jo la que tenia feina per seguir, i sí, crec que va ensumar que dubtava de mi mateixa i de les meves limitacions. Li vaig dir que tenia problemes i lluny de compadir-se o tenir "pietat" de mi, em va deixar anar un "tots tenim alguna cosa o altre, això no és excusa! continua i quan acabis ja podrás queixar-te". I a partir d'aquí tot va canviar. Possiblement en un altre moment o una altra situació l'hauria engegat a pastar per borde, o desconsiderat, però no, vaig callar, vaig apretar les dents, mirada endavant i prou lamentacions. Seria molt llarg explicar com van ser tots aquells quilòmetres, però us diré que aquell home va treure de mi la voluntat, resistència i fe en mi mateixa que mai havia pensat que tenia! No parava de donar-me consells, corregir-me si veia que no aixecava prou els peus, em marcava petits objectius que a mida que anavem atrapant i superant em donàven més fe en mi. I no em deixava baixar la guàrdia en cap moment.
Jo m'havia plantejat la cursa com petites curses, doncs hi havia varis avituallaments, i eren les pautes que m'havia marcat. Paradeta, beure, menjar, i així recuperava de cara el següent tram... doncs no! El Pau (així és diu) quasi no em deixava ni parar, i jo, amb els fruits secs o el que fos a la mà, amb prou feines afluixava per tirar-mo literalment a la boca, glop d'aigua i a seguir. I el temps a recuperar? i el moment de repòs? però el més sorprenent de tot és que lluny de emprenyar-me o passar d'ell, al contrari, seguia les seves indicacions al peu de la lletra, totalment convençuda, alguna cosa dins meu deia que havia de ser així!
Us garanteixo que no sé si l'hagués acabat corrent si no arriba a aparèixer aquest noi, o potser sí, però hauria trigat moltíssim més, segur! Al final: 2h25min. Gràcies Pau! siguis qui siguis... ;-)

#Pedretosca

eh! jo la cursa curta!! XD

I repetèixo amb Diversport, segona cursa organitzada per ells a la que vaig, i novament els he de felicitar, tan pel recorregut com per l'organització. Uns corriols divertidíssims, amb rases de les pluges, pujades boniques i baixades divertides, tot per un paratge ben bonic... vaja, una cursa magnífica si no fos perquè els meus peus i les meves cames ja no donaven per més! Els 24 kilòmetres del diumenge anterior m'havien deixat les lesions en un estat lamentable, i això és una cosa que vaig comprobar des de el primer kilòmetre. El peu dret se'm va dormir ben aviat, el peu esquerra es torçava amb moltíssima facilitat tot i portar el corsé, i els bessons, degut a la mala trepitjada, se'm van carregar molt aviat. Va tocar respirar fons, baixar el ritme al mínim, i acceptar que no estava en condicions de forçar al maquinària per evitar que el dolor anés a més i no prendre riscos innecessaris. 

Però en general el dia va ser genial, i en gran part perquè corria la cursa llarga la Núria Picas! vaig poder veure-la arribar a meta, i per la tarda assistir a una xerrada d'ella explicant els seus orígens en els ultra, les seves curses, records, anècdotes, etc. Va haver-hi possibilitat de preguntar-li coses, tan tècniques com curiositats, i com a premi del dia? poder parlar amb ella i fer-me una foto!! 

Havia d'entrar fent el pallasso, no hi havia altre manera...

Gran xerrada, bons consells, i encara millor persona!

"ARRIBA UN MOMENT A CADA CURSA EN QUE UN COMPETIDOR TROBA EL VERITABLE OPONENT, I S'ADONA QUE ÉS ELL MATEIX"