Pas a pas...

Bé, ja he començat a tractar-me de la lesió... i quin mal!! És realment sorprenent que per curar una cosa s'hagi de patir dolor, sorprenent, curiós i emprenyador! però és el que toca, com em va dir el Miquel (el meu  fisio), "mano de santo"! doncs apa, que la mano de santo faci la seva feina, no?
Tot va començar relativament bé, anava tranquil·la, suposo que era pel la imatge que tenim alguns no-esportistes que relacionem esport amb massatge, relax, espelmetes i ambient zen... jajaja. Va començar a palpar la zona afectada i sí, quan pressionava feia mal, però era un moment. Va anar fent la seva feina, i jo tan a gust, xerrant, fent bromes, fins que va arribar la hora de la veritat. I la hora de la veritat té aquesta forma:

 Això no ho havia vist mai jo!! per un moment, al veure els estris sobre la taula, em va venir el dentista al cap... i jo que sóc tan aprensiva!! quin yu-yu... Però es que la imatge, al final, va ser el de menys, perquè el que no m'imaginava és que ho passaria tan malament :((((
I aquest moment, mentre era allà, suant, agafant-me on podia per aguantar, sense ni poder parlar, vaig tenir aquella clàssica reflexió que diu: i què coll faig jo aquí aguant això? però si jo no sóc esportista, tan sols aficionada! i no em podia haver aficionat als escacs?????
No us explico quina pinta tenia caminant l'endemà, i això que quan vaig arribar a casa vaig posar les cames en aigua freda una estoneta, no els 10 minuts que em van recomanar, però si 5 o 6....
Ara, un cop passat el dolor, i sense donar gaires voltes a que em toca tornar-hi d'aquí uns dies, estic força contenta d'haver donar aquest pas, d'haver-me gastat els calers que m'estic gastant, doncs d'acord, no seré atleta, no faré grans curses, però per mi és un repte que vull superar, i superaré. La meta? no n'hi ha cap, sempre hi haurà una excusa per fer l'animal!

#Transplantrun

Dooooooooncs... he fet la meva primera cursa!!!!! i l'he pogut fer tota corrent, sense parar!! estic super contenta... Sí, d'acord, només eren 5 cutres quilòmetres, quina mini-cursa, però... per mi ha sigut molt!! Tenint en compte que fa molt poquet que he començat a córrer i que estic lesionada, doncs crec que està força bé!.

http://www.endomondo.com/workouts/165717742/3959750

Resum de la cursa:
1.- les tibies em maten de dolor. He notat que de fons estic bé, no porto pulsòmetre, però no anava molt alt, igual que la respiració, l'he pogut controlar molt bé.
2.- em costa motivar-me al final. Sí, a l'últim quilòmetre, en comptes de pensar positivament que ja arribava, i que era el final, o intentar fer un últim esforç, se'm va fer etern, i em vaig sentit molt negativa, doncs tenia la sensació que no s'acabava mai aquell últim tram. Suposo que va ser perquè el dolor de les cames començava a ser realment insuportable, necessitava molt parar, però no volia fer-ho perquè m'hauria costat molt tornar a córrer, i sabent el que havia fet, volia acabar-la sense parar de córrer en cap moment.

Això sí, m'enduc un molt bon record de l'experiència, tinc ganes de fer més curses, perquè m'esforço molt més que corrent pel meu compte. La propera ja serà després de la recuperació de la periostitis, espero notar una gran diferència.
I sabeu què us dic?? que estic molt orgullosa de mi mateixa!

Diagnòstic i sol·lució

Bé, doncs ja he anat al Dr. Arquer, i la veritat és que crec que és de les millors inversions en mi mateixa que he fet mai. El que passa es que és tot un clàssic dels metges: entres amb un problema i en surts amb un altre de nou (o, al menys, això em passa sempre a mi...). Resumint, que tinc molt bona biomecànica, que tinc molt bon caminar, que tinc encara més musculatura del que ja es veu, fins aquí tot molt bonic. La novetat es que ara resulta que tinc una cama més llarga que l'altre... mira, sóc així! jajaja. He d'anar a fer-me radios per veure-ho bé, però tampoc és un problema, el meu propi cos ha corregit la desviació, la natura és sàbia! I arribem al tema de la periostitis. Resulta que això no és la lesió, si no una conseqüència d'un altre problema. I el problema no l'he acabat d'entendre ben bé, però el dimecres que ve vaig al fisio, amb qui ja haurà parlat el Dr. Arquer i li haurà dit que m'ha de fer, i amb una o dues sessions quedarà sol·lucionat, en principi sense ni punxar-me ni res. El problema que tinc està al soleo, a baix de tot, i entre d'altres coses és que no té espai (això és genètic, simplement el meu cos és així) i que no retorna, vaja, que el tinc dur com una pedra sempre, i m'està sobrecarregant la zona. Ja us explicaré què tal el dimecres!

Per la meva constitució el Dr. m'ha recomanat que millor si vull córrer, millor si ho faig per la muntanya, etc, doncs amb el problema que tinc per la cama més llarga i el problema dels peus, el meu cos m'ho agrairia, doncs en terrenys irregulars no és cap problema la constitució òssia que tinc. Després d'escoltar això no li vaig dir res que demà tinc la meva primera cursa, i que hi vaig abans de tractar la lesió, és en asfalt, i a sobre no he entrenat quasi bé res... el que és extrany és que no tingui més lesions... no?
Doncs apa, demà aniré a fer els meus primers 5 quilòmetres amb un dorsal enganxat a la samarreta! Sé que la meitat ho faré caminant, sé que quedaré de les últimes, però també sé que per mi serà una gran victòria, doncs fa un any hauria estat impensable ni tan sols plantejar-m'ho!!

Em sembla que vull anar massa ràpid...

Sempre he pecat de impacient... de que quan vull les coses, les vull ja, i a vegades això no pot ser. M'he apuntat a una cursa... apa, així, lesionada, sense haver anat encara al metge ni res. Con dos ...! jajaja. Vaig veure a alguna de les reds social que feien la "Transplantrun2012", és una d'aquestes carreres solidàries, en pro del col·lectiu de transplantats, i són només 5km i només 5€ (detall important per mi!). En fi, que m'hi he apuntat. I perquè? per què sóc massa impacient. Bé, no només per això, m'ha semblat que carregar-me la meva paciència fent alguna cosa altruista estava bé, sóc una persona bastant col·laboradora, soci de Unicef, he fet vacances solidàries, i a la mida que puc, que acostuma a ser poquet, intento fer petits donatius, ja sigui a la Marató, al banc d'aliments, etc. Bé, al que anava, saber que em tractaré d'aquí poc la lesió a les cames m'està fent pensar en moltes coses. Com serà córrer un cop recuperada? com tinc el fons? per què ara no ho sé, només faig estàtica al gim, no tinc ni idea de quina és la meva resistència. Tinc moltes ganes de descobrir-ho, de fer la primera carrera i saber si als 3 minuts sóc morta per l'acera o si puc fer una tirada llarga, vull saber què és suar, notar la musculatura treballar, vull posar a prova els meus pulmons, que ja fa un any i mig que vaig deixar de fumar, però em sembla que degut a la lesió encara no els he posat a prova a fons. També m'hi he apuntat perquè el temps límit per fer-la és de una hora i quart, i sé que jo faig 10km caminant amb una hora i mitja, o sigui que encara que no pugui córrer, com que la cursa són 5km, puc acabar la cursa dins el temps. I un altra dels motius pels que sóc moooolt impacient, és per que jo tinc la primera visita a l'especialista el dimecres que ve, abans de la cursa, però no crec que em faci el tractament el mateix dia, vaja, no ho sé, però imagino que primer voldrà diagnosticar i valorar ell la periostitis, i això vol dir que, ja que ho tinc tan a prop, no em podia buscar una altra cursa d'aquí un parell o tres de setmanes, quan ja estigui tractada? No, jo sóc una cafre, i aniré a trinxar-me les cames per que sóc massa impacient... :)

Però sabeu que us dic? que m'es igual. Que sóc així. Que em fa molta il·lusió. No he dit res a ningú, només una amiga ho sap, perquè em faria molta il·lusió no dir res, fer-me una foto quan acabi la carrera, amb el meu dorsal, i enviar-la a la família i dir: "mireu què he fet! la meva primera cursa!! he pogut!!!" i sé que al·lucinaran, jejeje. I també sé que n'hi ha un a qui li farà molta il·lusió quan ho faci, al meu germà petit, que no sé si pensa que faig bé o que estic com una xota al posar-me en aquestes coses a la meva edat, però el que sí sé es que està sempre al meu costat en tot això, animant-me, escoltant-me, donant-me consells i informació. Aquesta primera cursa li dedicaré a ell! Gràcies Quimi!!