Font-Romeu, 5 de juliol. Dia D
Bé, en realitat l'arribada va ser el divendres dia 4. Escollir l'hotel per preu (sí, la crisis apreta...) i que a l'arribar vegi que és a 200 metres de la sortida de la cursa... no té preu! XD
Mentre esperava l'arribada de la Nuria i la resta que venien amb ella (corredors i animadors), passejada per la zona, recollida de dorsal, info, i contagiant-me de l'ambient de cursa, i agafant conciència que això anava de debò. Crec que no vaig veure la cara de ningú, feina tenia per dissimular com se me n'anaven els ulls veient les cames de tots aquells corredors... i quines cames! És una de les coses que més m'ha marcat! Per un moment em vaig sentir petiteta, poca cosa... però sabeu què? aquesta vegada anava molt preparada psicològicament, de seguida vaig capgirar aquest sentiment, i en vaig treure una sensació molt diferent: la de donar-me compte que jo també era un d'aquells jocs de cames, que si jo era allà era perquè també estava preparada per fer 26 kilòmetres, aquesta vegada no hi havia inseguretat que valgués.I així va arribar el vespre, van arribar les demés, vaig agafar una pizza i me'n vaig anar a sopar al seu apartament. Clàssic dubtes referents a la previsió de temperatures durant la cursa, quina roba portar, si agafar la camelbag o el bidó, comentar els perfils de les curses, etc. Tot plegat només ens faltava el Jordi Saragossa per allà fent-nos fotos! XDD
i arriba el dia... i quin dia!!! despertar d'horeta per fer un bon esmorzar, portava llest pastís energètic (quina cosa he anat a descobrir!!), fruita, primera tanda de liquids al cos, i una extranya calma... s'acosta l'hora, em canvio tres vegades la camiseta, que si tirants, que si mànigues, que si tirants i mànigues, debat final sobre la camel (al final l'agafo) i cap a la línia de sortida!!
 |
| ja no hi ha volta enrera! |
I comença la cursa! La portava totalment memoritzada, m'havia marcat uns trams molt clars, sabia quants quilòmetres tenia per davant de pujada o baixada a cada canvi de vessant, els quilòmetres anaven corrent al Garmin i les sensacions eren les esperades: dures a les pujades, bones recuperacions a les baixades :)
Del km.1 al km8 va ser una pujada progresiva, aumentant lentament el desnivell, però al ser en fresc i amb l'adrenalina a flor de pell, bona i maca per devorar els primers quilòmetres sense donar-me compte. I abans de la pujada final d'aquest primer tram, un "recte" cap amunt per plantar-nos als 2200m, al Roc la Calme, seguin el traç del tele-cadira de la pista d'esqui (casi'na!), un primer avituallament per agafar forces! Val a dir que aquí encara anavem junts els corredors de les dues distàncies (26 i 45km), i la pujada era com una llarga fila de formiguetes de colors i, per tan, el ritme el marcava el grup. Ara que, sincerament, si no hi hagués hagut tanta gent, tampoc hauria variat garie la velocitat, la cosa tirava molt amunt!
Després d'això una primera baixada molt divertida, de les que m'agraden a mi. Una mica més d'un kilòmetre amb un bon desnivell posant a prova tota aquesta nova tècnica que he hagut d'apendre desde que em vaig trinxar el lligament del peu. Ara no puc llençar les cames i "tirar-me" com feia abans, doncs per molt que hagi enfortit el peu, se'm torceria en qualsevol moment, i no vull ni imaginar el que passaria. Vaig treure-li tot el partit a les baixades entre roques a La Mola, amb moviments curts, segurs, dominats i molt ràpid de cames, reaccions en mil·lèssimes de segon per canviar el peu de trepitjada davant la més mínima sensació de torssió lateral, ajuda de braços per controlar l'equilibri del cos per tal que no em descompensi, i la vista i la ment treballant a dos mil per avançar l'ordre d'on ha d'anar el següent pas, d'on s'ha de col·locar el peu, de quins centímetres quadrats s'han d'esquivar perquè hi ha una pedra, un sot, aigua... i per veure el millor lloc per on avançar als altres corredors! I es que sempre ha estat el que més m'agrada, les baixades, i és el que sempre se'm dóna millor!!
Els següents 10 quilòmetres van ser una pujada progresiva fins a l'estany Llat i una nova baixada, més relaxada, fins a plantar-nos al quilòmetre 20 aproximadament, on començava la part final de la cursa. No us diré que no va ser llarg aquest tram, i tant que ho va ser! també tenia la seva dificultat, i el cansament ja començava a demanar pas. El córrer-caminar anava deixant pas al caminar-córrer, però aquí és on va entrar la màgia de la muntanya. I va haver-hi un factor que per mi va ser clau... el Carlit! I es que va ser la primera vegada que vaig pujar-hi, deu fer una mica més de dos anys, quan vaig pendre la decisió de fer muntanya, no córrer, però sí gaudir de l'excursionisme i qui saps si una mica d'alpinisme. I ara aquí era, el veia a l'horitzó, mentre feia la meva primera mitja de trailrunning! Entre aquesta bonica sensació dins meu que em va treure un somriure, la meravella de córrer en uns paratges tan bonics com aquella zona, i que el traçat era francament divertit, amb pujades i baixades que donaven respirs a les cames, els quilòmetres van anar passant, i abans de donar-me compte, ja encarava la pujada final, La Gallinera. La pujada va ser dura, molt, tot i anar fins a les orelles de gels, fruita, fruits secs, xocolata i de tot i més, doncs a tots els avituallaments em vaig obligar a "recarregar" una mica el cos, l'esforç arribat aquest punt va ser considerable. Però dins meu només em repetia una cosa: després d'aquesta pujada només quedaven 5km de baixada i... finisher! I aquesta va ser l'empenta que em va donar la força que ja començava a fallar. I vaig arribar als 2127m d'alçada que marcàven el cim, i a partir d'aquí sabia que ja ho tenia fet, que ja ho tenia a tocar! I vaig començar la baixada progresiva i suau amb força, amb eufòria, amb... una rampa brutal al bessó! uf, de cop, sense avisar, se'm va pujar el bessó i en un moment per la meva ment va passar el pitjor pressagi possible: no podia quedar-me "tirada" ara, a tocar de la meta! Vaig buscar de seguida un arbre al qual agafar-me i vaig fer unes sèries d'estiraments per posar aquell coll de cama a lloc. El bessó de seguida va baixar, però la sensació no era del tot bona. Bé, per això estan les primeres vegades, per descobrir coses per primera vegada, no? Vaig acabar els 3 o 4 quilòmetres que em quedaven a un ritme més suau, controlant, i sí, vaig arribar a la meta amb un grandíssim somriure, em vaig permetre el luxe de fer un sprint final contra ningú, només per mi, suposo que per cremar el "xute" d'adrenalina que em va pujar de cop al donar-me compte que ho havia aconsseguit, que estava a punt de creuar la línia d'arribada, que un altre repte havia caigut, que un altre somni s'havia complert, i que, simplement, era feliç!
 |
| MOLT FAN DE VOSALTRES!! ;) |
