1000 metres... són molts metres!

Doncs sí, no ho sembla, però 1000m+ de desnivell acumulat són molts metres!! bé, quasi mil, eren nou-cents no-se-quants, però és igual, doncs probablement des dels 500 jo ja era la versió runner dels walking dead! http://i25964.wix.com/xtrem-colera
Però anem per parts... i el primer és: què caram feia jo en aquesta cursa quan jo normalment faig 400m+? Doncs una vegada més em vaig deixar emportar per la inconciència típica meva de "tu ves-hi, prova-ho, intenta acabar-ho i després ja veure'm si era possible". Algun dia em portarà un disgust aquesta actitud, però avui he llegit una entrevista al grandíssim alpinista i escalador Ueli Steck que deia:

"Siempre tengo ideas y sueños. Y piensas “esto es imposible”. Y luego empiezas a mejorar tu nivel y llega el momento en que lo ves un poco más cerca y piensas que “quizás puede ser posible”. Todavía piensas que no es posible, pero de alguna manera se vuelve razonable, aunque sabes que todavía tienes que trabajar para ello. Entonces se convierte en un proyecto; ese es el momento que pasa de idea a proyecto. "

i una miqueta bé a ser això, a la meva manera, però diguem que dincs la meva ment hi ha molts somnis, idees que considero moltes vegades totalment fora de lloc per impossibles, no factibles, irresponsables, etc., però també sóc molt de dir-me: segur que no? prova-ho!
I ho vaig provar...
I ho vaig aconsseguir...
I em sento TAN orgullosa de mi!!!
No va ser fàcil, gens fàcil, o va, diguem les coses pel seu nom, va ser una pujada brutal, extenuant, eteeeeerna! 

Sí, som aquells puntets de colors... Kilòmetre 2 aprox.

A més teniem vent que ens venia de costat amb ratxes de 150km/h, que em va tirar per terra un parell de vegades, que altres moments feia que m'hages d'agafar a terra o on fos per no tornar a caure, i pujava... i pujava.. i pujava... La sensació que tenia esperant sentir que l'Endomondo em cantés un altre kilòmetre era de eternitat, tot i que a part del 3er kilòmetre que vaig fer amb uns 15m, els altres de pujada no van passar de 10, i un fins i tot a 8 i mig, però la meva ment anava ben desmarxada. Vaig haver de treballar molt la concentració, esforçar-me molt per no desesperar-me cada vegada que una ventada m'empenyia avall, quan m'havia d'ajupir per intentar trobar una posició més "aerodinàmica" per no caure, i també quan va començar el dolor a les cames... uff, el dolor a les cames! suposo que deuria ser per no estar acostumada a aquests desnivells tan bèsties durant tanta estona, però us puc ben dir que el què vaig passar va ser un infern! No sé, és difícil de descriure, però vindria a ser com si se m'haguéssin desgarrat els solis, els bessons i els tibials, vaja, el pack complert! Aquí hi va haver moments en que em vaig plantejar: val Mar, fins on ets capaç d'arribar? fins on ets capaç d'aguantar aquest dolor? Sabia que encara faltava pujada, i que després m'esperava una baixada molt pronunciada que no sabia si em permetria recuperar les cames. Vaig dubtar... vaig dubtar molt. El vent que feia la pujada encara més extrema del que ja era, el dolor que a punt estava de fer-me plorar, el fet que el perfil no era ben bé com tenia en ment i vaig perdre la referència de en quin punt de la pujada em trobava i per tan, quan faltava per arribar a dalt, la sensació de que tothom m'avançava... va ser molt dur!! Però seguia pujant. I va arribar un punt on vaig dir-me prou! un punt on vaig saber que o controlava els meus pensaments o perdria aquesta batalla. M'estava deixant emportar per les males sensacions, i estava perdent el control del meu cos. No sabia quan quedava, però sabia que portava molt de fet. La baixada? quan arribi ja miraré com treballar-la, però ara m'havia de concentrar en acabar aquella maleïda ascenció. El dolor va ser el més difícil de portar, però sabia que contra això no hi podia fer res en aquell moment, per tan, si feia falta plorar doncs ploraria! vaig escurçar una mica més el pas, obrin una mica els peus cap enfora, per tal de canviar la tensió en el moment de l'esforç, poc, molt poquet, però el suficient per donar un respir a una part de la musculatura. No em pregunteu de on vaig treure la idea, ni si realment és bo fer-ho o no, però vaig aconsseguir controlar el mal el just per tornar a creure en mi, per tornar a sentir que potser sí, i seguia pujant... I respecte a la gent que m'havia d'avançar, es clar que em van avançar, molts, però mirar enrera i veure que hi ha nois que no ho  fan, que en realitat t'han agafat de llebre... també motiva! 
I vaig arribar a la bifurcació, al punt on es separàven les curses de 12km i 21km, i davant meu va apareixer la baixada... la baixada... ufff... quan la vaig veure vaig saber que ja està, que això ja ho tenia!! si, encara em quedàven més de 6 kilòmetres per davant, però... la baixada és meva! De cop i volta va desapareixer tot del meu cap! i del meu cos!! Al veure la baixada m'hi vaig llençar com una boja, com si m'acabés de xutar alguna cosa i estigués en ple "subidón"!! ni vaig pensar, ni vaig mirar-m'ho, ni vaig plantejar-me com atacar-la, ni res! m'hi vaig llençar! i va ser començar a correr aquella pendent estreta entre rocs, arbres, matolls, corriols apenes intuïts algun tros, salts i obstàcles altres trossos, que em vaig sentir lleugera com una ploma. No hi havia dolor, no hi havia cansanci. Només hi havia felicitat, adrenalina, alegria! i em vaig permetre disfrutar d'una baixada brutal, divertidíssima, avançant a gent que em sentien arribar i tal i com em veien s'apartaven, d'altres que no ho feien i als que passava enfilant-me a qualsevol lloc per posar-me d'un salt davant d'ells i seguir corrent, i corrent, i corrent! Sabia que si queia, adeu Marieta! però no tenia por, em sentia la reina, disfrutava! Tinc la sort de tenir uns turmells bastant de goma, me'ls torço cap a totes bandes i mai passar res, o quasi bé mai... perquè en plena carrera me'n vaig torçar un, uff, crec que vaig tocar el terra amb el turmell! fins i tot vaig sentir mal, cosa que quan me'ls torço mai passa. La primera reacció va ser afluixar, sense arribar a parar, però evitan posar el peu amb força al terra. Feia una mica de mal, em vaig espantar, però vaig continuar, accelerant poc a poc, fins que vaig tornar a notar que podia posar-lo al terra sense problema, però sabent també que allò al cap d'unes hores segurament em donaria guerra :((( (afortunadament va quedar amb una tarda-vespre adolorida, voltaren per un tub, i l'endemà com nova!!). 
La baixada va anar arribant a la fi, últim avituallament, bromes amb els nois que hi havia, i per davant l'últim tram de la cursa... avorridíssim! sobretot els últims dos quilòmetres. Traçat planer, recorrent una riera seca, i sense trobar-me a ningú per jugar dins meu a atrapar-lo o evitar que m'atrapi. Allà va sortir l'esgotament, ho admento, però sabia que em quedàven 2 quilòmetres, que ja ho tenia a la butxaca, que ho havia aconsseguit!!

resum: 

temps: 1:45:58
35 general.
                     9 femenina
                                     i... 1ª sub50 femenina!!! 

què voleu que us digui, és la meva segona cursa i sóc feliç, molt feliç!! Però es que la felicitat no va quedar aquí... Podriem dir que vem fer... un doblete??? 

Arribar a la meta i saber que el meu germà havia quedat 2on, uff, allà si que quasi em dóna un atac de cor, però no del cansanci que portava, si no de tan inflada que anava!! Super orgullosa del peque!! Equests sentiments me'ls reservo per mi, doncs no són fàcils d'explicar i molt íntims per explicar! 

No fa falta dir res, tu ja saps amb quins ulls et miro! 

Bé, així que ja podem dir que... un altre repte a la saca!!! Quin serà el proper? quina serà la propera aventura?? no ho sé, però segur que aviat torno a ser per aquí per explicar-vos-la! ;-)

L'aventura de la primera cursa part 2: #oléjo!

i com explicar el què va ser aquest dia... uf!! He hagut d'esperar-me uns dies, gaudir-ho, digerir-ho, i ara ja sí crec que puc posar-me a escriure i intentar explicar-ho.
Tecnicismes? pocs, sóc novatilla, no parlo gaire de tot això... La cursa eren 12km, 465 metres de desnivell positiu, la vaig fer amb 1:21:53, i poca coseta més puc dir, no sé, el quilòmetre més lent el vaig fer en 9´45", el promig em surt 6,42min/km... podria complementar la informació amb cosas no tan tècniques com ara: ufff!! mare de deu senyor!! , i també: per què coll no em vaig aficionar al ganxet! (aquest tecnicisme és el que fa referència al 24% de pendent). Ah, sí, i me n'oblidava, també hi va haver un percentatge molt alt de: Deu meu, em moriré!! Crec que aquests últims detalls tècnics fan entendre millor les condicions de la cursa... no?

Va ser la primera vegada que realment havia de mesurar l'esforç, organitzar el rendiment, havia estudiat molt bé les distànices, desnivells, etc... sí, ho admeto, fins i tot portava una "xuleta"!! tot i que m'ho havia mirat tantes vegades que m'ho sabia de memòria, jejeje.


I entrant seriosament a la cursa en sí, tot plegat va ser una gran experiència, dura i esgotadora, però bonica i gratificant, molt gratificant! El moment de la sortida vaig escollir posar-me força endavant, sense estar a primera fila. Sabia que així m'avançaria molta gent, moltíssima, però vaig pensar que era millor això que no pas trobar-me amb tota aquella clàssica aglomeració de gent que a la primera pujada fa un embut que acabes parant i et trenca totalment el ritme, a més de la incomoditat d'haver d'avançar als corredors més lents. Vaja, que vaig preferir ser jo la que incomodés als demés ;-). El primer quilòmetre va ser tot ràpid, tenia la sensació d'estar als Sanfermins amb tothom corrent com quan ve el toro, que encara que no el vegis, saps que és allà darrera i vindrá a per tu, o de formar part d'una massa d'espartans llançant-nos a la conquesta del regne de la muntanya! tots somrient, tots sobrats... si, si... fins que al cap d'un quilòmetre ens fotem de morros contra la primera pujada... i quina pujada!!! a partir d'aqui 3 quilòmetres de pujada per sobre el 20%!!

the walking Mar...

Aquí vaig descobrir que la preparació mental és tan o més important que la física, doncs al preparar la cursa sabia que si superava aquests primers 4 quilòmetres, tot el demés era perfectament factible, i aquest convenciment va ser una tercera cama que em va fer falta, molta falta, per poder arribar a dalt d'aquest primer cim. Analitzant la cursa un cop acabada, em dono compte que el nivell de concentració en aquest tram va ser màxim, doncs quasi bé no recordo res de per on vem passar, tan sols tinc imatges de quan anava aixecant el cap per mirar què tenia davant, veia pujada, i més pujada, i encara més, i tornava a clavar la vista a terra mentre no parava de repetir-me: tu pots, Mar, tu pots, són 4 quilòmetres durs i després ve la glòria, després ja és tot teu!

I tot i que la pujada era eteeeeerna.... vaig arribar a dalt! quan vaig sentir que l'Endo em "cantava" al quart quilòmetre va ser com una alliberació, i al mateix temps un "xute" nou d'adrenalina. Tot i que encara quedaven més pujades, havia aconsseguit superar el llindar del meu repte. 

El següent pas era l'avituallament, a poc més del quilòmetre 5. Tot i que m'anava hidratant tota l'estona, doncs corro amb motxilla, psicològicament l'avituallament és una parada, un descans, un ... i una ...! crec que ni quan em bec un xupito no ho faig tan ràpid com ho vaig fer amb l'Isostar i el gel!!

 Un cop havia deixat enrera la pujada més forta, em vaig agafar una "llebre". Hi havia una parella que tirava una mica més que jo, i me'ls vaig marcar de referència. Total, que al arribar a l'avituallament m'havien agafat una mica d'avantatge, i quan vaig arribar-hi jo, no vaig voler perdre més distància, i vaig sortir corrent encara empassant-me les coses. Al cap de res em vaig trobar en un corriol on els de davant meu tiraven molt fort, i per darrera portaven el mateix ritme, i per tan em vaig veure empesa a anar molt ràpid sí o sí... i aquí va ser un dels moments on vaig patir, doncs aquell ritme era molt superior al meu, em van entrar ganes de vomitar el que m'havia pres, i al ser un lloc estret amb vegetació no veia res davant meu, i per tan no sabia què quedava, si la pendent era llarga, etc. Aprenentatge: el meu estómac sempre ha estat delicat, vigilar als avituallaments. 

La resta de la cursa ja va ser més "normal", tot i que aquest "normal" inclou fatiga, sobrecàrregues als glutis, guerra psicològica per ajudar-me a tirar endavant, però també molts moments divertits! Quan vem arribar als últims quilòmetres i tots sabíem que per davant només teníem baixades i l'arribada, l'ambient era increïble! Sabeu una cosa? tots érem els guanyadors!! si, tots érem el número 1 del podi! I tots ens animàvem con si fossim espectadors i els altres els corredors! Ens anàvem avançant els uns als altres, i ens animàvem, ens felicitàvem, ens sentíem molt orgullosos els uns dels altres, sense haver-nos vist mai, i possiblement, sense que ens tornem a veure mai més. 

I va arribar el moment de glòria, el moment d'èxtasis, el moment... uff, més meravellós encara del que havia imaginat! vaig creuar la meta! Què dir d'aquell moment? les sensacions van ser indescriptibles i permeteu que aquestes me les guardi per mi... però hi ha una cosa que ho reflexa perfectament, les imatges: 

Ah, sí, i un últim apunt, és que si no ho dic rebento!! olé jo, olé els meus ovaris, i olé la meva classificació final!!