Dit i fet, aprofitant que el dijous era festiu, el dimecres per la tarda va tocar preparar la motxilla amb presses, portar a la Mohay a la resi, i sense temps de poder repassar gaire les coses, a les 6 sortiem de camí cap a Panticosa, on arribavem ben de nit, amb el temps per plantar tenda, sopar una mica, fer una repassada als mapes i les resenyes per l'endemà i a dormir, que volem sortir de nit i guanyar camí abans que el sol surti.
I dit i fet, a les 6 som de peu, i a les 7 tot recollit, esmorzats i començant a caminar!
l'aproximació va ser bonica, distreta, fent primer un GR i agafant alçada lentament, ben bé fins a plantar-te a peu del primer tres-mil, o el que és el mateix, a preparar-se de valent, que aquests cims quan diuen "amunt"... és posa tot plegat molt vertical! I així vem encarar el primer 3000, amb una forta pujada de pedra i roca "suelta" que ens va fer treballar de valent, però que un cop dalt ens portava fàcilment als dos cims següents tot fent arestes d'aquelles que tan ens agraden!
 |
| Megalluna!! |
El següent que ens tocava era un cim separat, l'Arnales. Per canviar de cims tocava passar per una bretxa d'aquelles que et fan diu "ups". Tot i estar equipada per rapelar per baixar-la fins a la pedra que hi ha enclastada entre les parets un tros avall per creuar, nosaltres la passem destrepant. Primer el Quimi, lògic, la seva experiència i tècnica són la meva salvació! jeje. I després, seguint les seves indicacións, vaig jo. La veritat és que hi va haver algun moment de "uoooooouuuu quina impressió"...
Un cop superat el pas, tornem a enfilar cap amunt, en diagonal, per anar a buscar l'Arnales i... aquí comença una d'aquelles tan importants lliçons que només la pràctica i l'experiència et poden donar. La meva primera "pàjara" a la mounain!! Com explicar-ho... a veure, jo pateixo de l'estómac i, entre altres coses, menjar quan he de fer esforços em senta fatal! indigestions, cremors, etc. i per culpa d'això peco de menjar poc i inconsistent. També val a dir que per compensar-ho tibo de gels, i normalment el resultat és força bo. Però el que no vaig tenir en compte van ser dues coses: una l'esforç que portava acumulat des de la última vegada que m'havia posat alguna cosa a l'estómac i l'altre, els senyals que m'estava donant el meu cos. Ara quan ho veig a temps passat, m'adono que realment no podia amb la meva ànima, i que cada pas que donava em representava un esforç brutal. El meu germà se'n va adonar abans que jo, i va haver un moment que em va preguntar si volia parar a menjar alguna cosa, però jo estava obsesionada a arribar al cim i allà fer l'aturada. Gran error! Vaig portar el cos massa al límit, i això no només va significar un patiment descomunal per arribar al cim, si no que les conseqüències van anar més enllà encara, ja que tot i alimentar-me de nou, havia cremat massa, i la musculatura no se'm va recuperar fins molt més tard, i tot s'ha de dir, a base de "xutar-li" al cos de tot (he! no literalment!!). Abans d'això sí, varem fer el cim... però no era el cim correcte!! Al fer la diagonal ens varem passar, i vem pujar al que no era, estàvem per sota els 3000! oh no!! jo feta pols, el Quim que anava amb força tos tota l'estona, i a sobre ens passem el cim, desastrós! La primera decisió va ser parar a menjar, i quasi posar-me a donar-me cops de cap al ser conscient de la inconsciència que acabava de fer tibant amunt sí o sí en el meu estat. Després d'això va ser moment de debatre i pendre una decisió: tornem enrera i coronem el que ens em saltat? o seguim endavant, doncs encara ens en queden una pila i amb el temps que hem perdut no sabem si els podrem fer tots? Decidim que anirem fent pas a pas, i que ara toca coronar l'Arnales tal i com haviem d'haver fet. I les decisions següents, quan sigui el moment. De tot plegat us puc garantir que n'he après molt... moltíssim! bé, en el fons la teoria ja la coneixia, el què he après és com és la pràctica i les conseqüències de tot plegat...
Coronem l'Arnales, baixem 200 metres avall i anem a caçar la pujada dels següents: l'Aguja de Pondiellos, Garmo Negro, Algas Norte, Algas y Pico de Argualas. Aquest també va ser un punt delicat. Va ser un altre punt de parada, xerrada i decisió. Haviem perdut temps al equivocar-nos de cim, jo encara estava tocada i ho veia tot una mica negre... però les ganes de fer 9 tres-mils en un dia ens van poder, així que a menjar una miqueta, més gels al cos i amunt!
Mica en mica recuperem alçada, jo cada vegada em sentia millor, i un cop caçada l'agulla tot ho vem començar a veure millor! bé, tot no, perquè al fons, a l'horitzó, es veien pluges, però no semblava tampoc molt amenaçant... però ja estàvem al 100% altra vegada, i anàvem a per totes.
I cim a cim ho estavem aconsseguint...
I al final, on no tiraven les cames tiraven les ganes!
Una vegada més, ho vàrem aconsseguir!!
I la sensació de satisfacció de la fita aconsseguida era tal que encara ens varem permetre baixar una bona estona muntanya avall... corrent!! XDD si, podeu dir-ho... estem xalats!!
així que aqui teniu els meu 9x3000, quasi 11 hores de dia complert, dur, lluitat, patit, après i gaudit!!
SIN INFIERNOS NO HAY GLORIA!!
Un cop superat el pas, tornem a enfilar cap amunt, en diagonal, per anar a buscar l'Arnales i... aquí comença una d'aquelles tan importants lliçons que només la pràctica i l'experiència et poden donar. La meva primera "pàjara" a la mounain!! Com explicar-ho... a veure, jo pateixo de l'estómac i, entre altres coses, menjar quan he de fer esforços em senta fatal! indigestions, cremors, etc. i per culpa d'això peco de menjar poc i inconsistent. També val a dir que per compensar-ho tibo de gels, i normalment el resultat és força bo. Però el que no vaig tenir en compte van ser dues coses: una l'esforç que portava acumulat des de la última vegada que m'havia posat alguna cosa a l'estómac i l'altre, els senyals que m'estava donant el meu cos. Ara quan ho veig a temps passat, m'adono que realment no podia amb la meva ànima, i que cada pas que donava em representava un esforç brutal. El meu germà se'n va adonar abans que jo, i va haver un moment que em va preguntar si volia parar a menjar alguna cosa, però jo estava obsesionada a arribar al cim i allà fer l'aturada. Gran error! Vaig portar el cos massa al límit, i això no només va significar un patiment descomunal per arribar al cim, si no que les conseqüències van anar més enllà encara, ja que tot i alimentar-me de nou, havia cremat massa, i la musculatura no se'm va recuperar fins molt més tard, i tot s'ha de dir, a base de "xutar-li" al cos de tot (he! no literalment!!). Abans d'això sí, varem fer el cim... però no era el cim correcte!! Al fer la diagonal ens varem passar, i vem pujar al que no era, estàvem per sota els 3000! oh no!! jo feta pols, el Quim que anava amb força tos tota l'estona, i a sobre ens passem el cim, desastrós! La primera decisió va ser parar a menjar, i quasi posar-me a donar-me cops de cap al ser conscient de la inconsciència que acabava de fer tibant amunt sí o sí en el meu estat. Després d'això va ser moment de debatre i pendre una decisió: tornem enrera i coronem el que ens em saltat? o seguim endavant, doncs encara ens en queden una pila i amb el temps que hem perdut no sabem si els podrem fer tots? Decidim que anirem fent pas a pas, i que ara toca coronar l'Arnales tal i com haviem d'haver fet. I les decisions següents, quan sigui el moment. De tot plegat us puc garantir que n'he après molt... moltíssim! bé, en el fons la teoria ja la coneixia, el què he après és com és la pràctica i les conseqüències de tot plegat...
Coronem l'Arnales, baixem 200 metres avall i anem a caçar la pujada dels següents: l'Aguja de Pondiellos, Garmo Negro, Algas Norte, Algas y Pico de Argualas. Aquest també va ser un punt delicat. Va ser un altre punt de parada, xerrada i decisió. Haviem perdut temps al equivocar-nos de cim, jo encara estava tocada i ho veia tot una mica negre... però les ganes de fer 9 tres-mils en un dia ens van poder, així que a menjar una miqueta, més gels al cos i amunt!
Mica en mica recuperem alçada, jo cada vegada em sentia millor, i un cop caçada l'agulla tot ho vem començar a veure millor! bé, tot no, perquè al fons, a l'horitzó, es veien pluges, però no semblava tampoc molt amenaçant... però ja estàvem al 100% altra vegada, i anàvem a per totes.
I cim a cim ho estavem aconsseguint...
I al final, on no tiraven les cames tiraven les ganes!
Una vegada més, ho vàrem aconsseguir!!
I la sensació de satisfacció de la fita aconsseguida era tal que encara ens varem permetre baixar una bona estona muntanya avall... corrent!! XDD si, podeu dir-ho... estem xalats!!
així que aqui teniu els meu 9x3000, quasi 11 hores de dia complert, dur, lluitat, patit, après i gaudit!!
SIN INFIERNOS NO HAY GLORIA!!
