Aquest és el moviment que vaig fer:
 |
| torçada maca maca... |
 |
| uis... |
I es clar, darrera el diagnóstic ve... la frase maleïda: 3 setmanes sense córrer!! Pero a ver, estamos locos o que??? no estic preparada per això, al menys ara, si es que alguna vegada es pot estar-ne de preparat per una lesió.
A veure, m'explico. Sóc novata, ja ho sabeu, moooolt novata! aconsseguir esgarrapar uns segons al promig és encara quelcom que celebro com si hagués guanyat una marató. Si tot just fa res que després de mooooolt temps i esforç vaig aconsseguir per primera vegada fer 10km amb menys d'una hora! (59m38s, sí, justet justet, però per sota l'hora!). I ara penso, 3 setmanes sense córrer... 3 setmanes... és molt! per algú amb tan poc nivell com jo i que normalment ja vaig límitada de temps per poder entrenar, quan comenci a entrenar altra vegada, quan em costarà tornar al nivell on era ara?? Perquè no és que passin tres setmanes i ale, a córrer com si res, no, d'aquí a tres setmanes podré començar a fer algunes tandes, sense forçar, vigilant, per tal que torni a agafar força, etc...la veritat, em deprimeix, molt.
Sé que puc fer altres coses mentre per no perdre forma i fons, avui ja he anat al gimnàs, com que últimament el tenia una mica abandonat, he fet tonificació suau i una miqueta de màquines. Vull treballar piscina, bicicleta, i tot allò que pugui sense fer anar el turmell. I mira, la part positiva es que no passaré fred, jejeje. Però si ja he notat molt últimament que al sortir a entrenar per la nit pel tema d'horaris de feina, he perdut resistència a les pujades, què passarà ara, que estaré tres setmanes com a mínim sense fer muntanya?
No, crec que no estava preparada per una lesió ara mateix. Potser m'havia de passar, perquè estava sent tot massa "fàcil", fàcil en el sentit que fins ara només coneixia la cara bonica del progrés, sempre millorant, sempre anant a més, sempre alegries, i en això de córrer, igual que a la vida, no tot són flor i violes, no tot són alegries, sempre hi ha contratemps, problemes, caigudes, i igual d'important és saber disfrutar de les bonances que saber sobreposar-se de les adversitats.
Començo un impàs que no m'esperava, que no sé com anirà, però que hauré d'apendre a portar el millor possible, apendre a treballar d'una altra manera per seguir amb la millor forma possible, i apendre a ser intel·ligent i, com em diu tothom, fer bondat, no refiar-me a la mínima que em senti bé, i fer cas dels especialistes, doncs no vull cometre l'error de voler córrer massa...i acabar sense poder córrer!
#runbabyrun
