Retrobant-me amb la paret: Spider-Mar...

I es que estar lesionada en període de recuperació no vol dir (en absolut) estar-se quieta... i amb uns germans com els meus, encara menys!! Hi ha molt per fer a la vida i a les muntanyes, i si no les podem pujar corrents... doncs les pujarem tirant recte amunt, no??
Fins que no m'he retrobat amb la paret no m'he adonat com trobava a faltar la paret!! Aquella barreja de sensacions: adrenalina, concentració, esforç, vertígen, superació... com m'agrada!!
Després de temps, moooolt temps sense fer paret, si no falla la memòria l'última escalada va ser a Vilanova de Meià a finals del 2010 (exceptuant una petita excursió a les paparres on vem anar per tal què el meu nebot descobrís l'escalada, i la ferrada Teresina a finals del 2011), tocava treuren's el rovell dels ditets, i tornar a gaudir d'aquest magnífic i gratificant esport. Varen ser el meu germà Lluís i la meva cunyada Andrea els que em van dir: "eh, nena, t'apuntes a anar a fer unes vies?". Tots veniem com aquell que diu del mateix parón, suma-hi que tenen una criatura petita i el conseqüen canvi a les llibertats de fer coses que això representa, i ja ens tens a tots tres mirant-nos la paret, les cordes, els peus... i dient... uf!

Moià, primera via després de ufff de temps!

És extranya la sensació després de tan temps! No tens seguretat a les mans, no creus en els teus braços, no atines amb els peus... durant els primers metres, jejeje. Després, entre bons consells i la tranquil·litat de qui tinc a l'altre punta de la corda assegurant-me van  fer que ràpidament comencés a sentir-me a gust i comencés a gaudir del dia que, per cert, era excel·lent!

bona prespectiva del meu cul... XD

Després d'aquest primer dia de bones sensacions, bona temperatura i bon rendiment ja el cuquet es desperta del tot i les ganes de tornar-hi ja es disparen, així que... al cap de setmana següent, sant tornem-hi! Aquesta vegada el lloc escollit va ser a peu de Ca La Montse, o sigui, a Collbató. I aquí t'adones que l'escalada ja torna a córrer per les teves venes quan veus que la paret que escolleixes és a la banda obac... i te la sua! A veure, no té la sua, perquè coll quin fred! però les ganes de tirar via amunt donen molt de si, jejeje. Aquesta vegada em vaig retrobar amb el grigri, vaig assegurar al meu germà en una de les pujades. I es que tot i que ja tenia coneixements de tot una miqueta, sí que és veritat que anar-hi tan esporàdicament com hi anava abans fa que costi molt apendre les tècniques ja no tan d'escalada, que també són important, si no les de seguretat, material, utilització, etc, i aquesta vegada el meu germà a decidit posar-me les piles! és hora d'espabilar-se!!   Al final, però, el vent fred i uns primers núvols sospitosos ens van fer acabar la sessió una mica abans del previst, però tot això el que va aconsseguir va ser donar-nos encara més ganes de tornar-hi, de rebrer una altra dosis de pedra i corda! 

#Bro i #Cunyi a Collbató

I com es diu, no hi ha dos sense tres... i tornem a pujar un passet més, i segueixen posant-me les piles!! La tercera escollida és al costat de casa, a Sant Llorenç del Munt. I això ja es va posar més seriós... ups! Anem el meu germà i jo sols, i és allò que penses... ok, doncs està clar que serà classe intensiva! ens ho hem de fer i desfer tot entre tots dos! i més "ups" quan agafo conciència de que si puja ell, i seguit pujo jo... o hi ha una escala darrera la roca o avui tocarà retrobar-se amb el rappel! I direu "què passa? no n'hi ha per tant!", dooooncs... és que baixar fent rappel jo soleta només ho he fet una vegada! val a dir que la única vegada que ho he fet (té collons) va ser baixar una animalada de salt d'aigua que no sé si vull saber quants metres eren això, però crec que en me vida havia desitjat tan tocar de peus a terra! bé, una imatge val més que mil paraules, doncs aquí teniu:

vist des de lluny..

"això" sóc jo!

                        

tot just comença el salt d'aigua, ara torneu a mirar la primera foto i feu-vos la idea...

Doncs sí, havent fet això, em va entrar un cague brutal fent el primer rappel del dia, i això que varem pujar a l'Esquirol, la segona agulla més popular del parc diuen, que alçada, ben bé alçada... no es pot dir que en tingui molta! Això sí, vaig disfrutar molt fent-la, i al final em vaig endur una bona sorpresa! Em vaig trobar amb un pas que em va fer treballar de valent, i és que ser novata i estar desentrenada és el que té, a qualsevol moment et trobes posan-te a prova :)) Al final vaig tenir el premi més preuat per mi quan escalo, que és treballar-lo, esforçar-m'hi i aconsseguir-ho! I com a segon premi, un altre clàssic de la muntanya: les vistes! Això sí, una vegada més, el vent donava guerra, i crec que quasi ens vem haver d'assegurar més a dalt per mirar el paissatge sense caure d'una ventada que no pas pujant! XD

des de dalt de l'Esquirol!

I al final... va caure un mite! Va tocar fer el Cavall Bernat! Ja amb més seguretat amb mi mateixa (però amb el mateix respecte cap a la roca), vam fer un mos, una miqueta de fruita, i amb res estàvem altre vegada a punt per tornar a donar-ho tot. I en poca estona estavem enfilant roca altre vegada. 

Intentar descriure què sento quan soc allà, a la paret, és difícil. Em concentro en la paret, en mi, en quin és el proper pas a fer, aprenc, provo, descobreixo moviments, descobreixo rendiment físic, em descobreixo a mi mateixa. Em poso a prova no només físicament, si no, potser encara més important, mentalment! Quan ve un pas dels que em fan patir, i tan que hi ha aquell primer moment que descobreixes la dificultat i la ment reacciona a primer moment pensant: mare meva, no puc! Però acte seguit reordenes els pensaments, controles la situació, respires i et dius a tu mateix va, calma't, torna a mirar-t'ho, pensa abans de gastar les forces en moviments inútils. I així, poquet a poquet, vas descobrint que la força mental pot arribar a ser una tercera mà que s'aferra amb molta força a la muntanya, i que en molts moments et pot donar una empenta molt necessària...

Fer el Cavall Bernat va ser una bonica experiència, doncs és una agulla molt simbòlica de "casa"! 

Hi ha algú que m'espera a dalt! ;)

Bé, la meva recuperació del peu segueix a bon ritme, cada vegada el sento més fort, cada vegada hi ha menys dolor. Tinc ganes de tornar a córrer per cims, prats i corriols! Però em sembla que els caps de setmana seran moooolt intens, doncs de la mateixa manera que córrer em dóna una sensació de vida única, em fa trobar-me amb mi mateixa, sentir-me plena, l'escalada m'aporta un complement de lluita i superació que fan que també sigui com una droga, quan més practiques, més en vols, més en necessites!! 

Merci #Bro!