Comencem temporada! meta fixada, camí per descobrir!

I ja hi som, ara sí, ja he començat temporada, però ha costat moooooolt arrencar! Quan vaig fer la cursa de Fontromeu, la meva primera mitja, em vaig sentir com si m'hagués buidat (uis, sona molt a Guardiola això!), em vaig quedar una mica com "i ara què?", i no tenia ni tan sols ganes de sortir a córrer. Amb els dies, i parlant-ne amb altre gent, he vist que a vegades ja passa, sobretot quan has  aconsseguit allò que tenies marcat com a meta, aquell fet que et motivava dia rera dia a entrenar, superar-te, etc. També em van dir que no patís, que ja tornaria a arrencar tot plegat a dins meu, i que gaudís d'un merescut relax i els meus dies de glòria. I em vaig pendre el relax, i vaig gaudir de la glòria, i després vaig marxar de vacances, i que sí fa massa calor (això no és excusa,  es que sóc propensa a la hipotensió i he de vigilar amb la calor), que si... vaja, que un mes i mig tocant-me els nassos! 

Fins que arriba setembre, i aquí és on tot canvia. La ment a treballat, ja sé el què vull per aquesta temporada, la motivació a començat a córrer per les venes, i ja comença a alimentar les fibres de la musculatura del meu cos.  Però per alguna extranya raó encara em costava posar el peu a terra i fer el primer pas. Crec que em pesava la mala consciència de no haver fet quasi res amb tants dies, i  pensava que hauria perdut tota la resistència, el fons, que havia tirat per la finestra la feina de tans mesos i que a la que sortís a córrer no aguantaria  ni cinc minuts. Tenia com un estúpid bloqueig totalment psicològic, i havia  de trencar-lo d'alguna manera. I mira, la vida a vegades et dóna l'empenta tonta que et fa falta, i el dilluns passat, primer dia de feina, vaig veure que es feia una cursa nocturna a Collserola, no massa exigent, més aviat al contrari, però que podria ser una bona "colleja" per espabilar-me. I dit i fet, inscripció d'última hora i divendre a la nit a córrer! 

Què dir de la cursa... divertida, amb un únic tros "peleón", la pujada des de la carretera de les aigües fins a la torre de telecomunicacions, amb tempesta inclosa a mitja cursa, molt bon ambient, en resum, una bona experiència per començar i animar-me!

Todo lo que baja... sube!!!

El tema temps i fons, bé, força light, però en realitat millor del què esperava! Ara ja fora pors, fora mandra, fora dubtes. Ja ha començat (oficialment) la temporada 2014-2015!!

ah, i la meta d'aquest any... són dues: una és acabar d'enfortir el peu, que encara li queda una mica de camí a això, i l'altre... bé, ja arribarà i ja ho veureu ;-)))

Brothers Vs Mulleres

Hi ha trucades que m'encanten, les adoro, que són sinònim de aventura i diversió. Són les trucades del meu germà petit dient-me: "sister! vols anar.. " i que abans de que acabi la frase, o sense saber de què es tracta ja estic dient que sí. I va arribar una d'aquestes trucades. I era per anar a fer un cim el diumenge dia 3. I l'escollit aquesta vegada a estat el Tuc de Mulleres (3.010m), cim del Pirineu a cavall de la línia entre Lleida i Osca. Em va dir que era un cim molt fàcil, doncs estavem condicionats pel temps, amb pluges tot el dissabte i possibilitats d'alguna "tonteria" diumenge per la tarda, per tant necessitàvem un cim per fer "ràpid". 

L'aventura ja va començar fent camí cap allà, doncs el cel es va començar a tornar negre, i negre, i més negre... fins que crec que podriem dir que ens va caure a sobre directament! allò no era una tempesta, allò va ser la fi del món, fins i tot crec que vaig veure passar l'arca de Noé pel meu costat entre diluvi i pedregades!! En fi, si no era prou lluny el nostre destí, haver d'estar mitja hora circulant a 50km/h incapaços de veure-hi a més de 10 metres.. uf. Per sort varem superar la fi del món i el cel va tornar a la normalitat, i amb la llum de la tarda varem poder comprobar que no s'havia extingit la humanitat ni res d'això. Al final arribada al refugi de Conangles, on decidim fer nit, sopem tranquils i a dormir d'hora que l'endemà toca matinar. Perdó, algú ha dit dormir?? crec que no portava ni cinc minuts de son que em va despertar... la pluja altra vegada! al final toooota la nit plovent, i plovent, i plovent... i arriben les 5 i mitja del matí, hora que ens haviem de llevar, i plovia... bé, he d'admetre que jo aquí estava totalment Ko, marmotilla que és una! A les 6 em desperta el meu germà, paro l'orella i... no sento ploure. Ha partat? sí!! treiem el cap i veiem que el cel s'està obrint, els nuvols desapareixen i podem començar la nostra sortida! 

Segona aventura: vaig jo davant! o sigui... tot pot ser que apareixem al Nepal! Bé, crec que mica en mica començo a espabilar-me, però si em mirés bé els mapes abans de sortir potser se'm donaria millor. "mea culpa"...

Comencem a caminar per la vall, la temperatura força bona, ni fred ni calor,  el lloc és preciós, amb el seu riuet, la gespa i el terra ben molls després de les pluges, i oh! sorpresa!! el novadry del calçat ja no fa la feina que hauria de fer! Al cap d'una hora de caminar vaig sobretot amb un dels dos peus ben xops, i faig un "apaño" amb el compresor que portava per si se'm carregava el turmell i el coloco estratègicament al punt on normalment peco de llagar-me, doncs massa hores amb els peus molls no pot portar res de bo.

La pujada en general va ser bona, entretinguda, molt fàcil com ja haviem vist, però sense deixar de ser un cim, sense deixar de ser 1500m+, i amb pedres, moltes pedres, moltíssimes pedres, d'aquelles que et rebenten pujant i et fan pensar "uy quan baixem, això serà cansat" jajaja... 

Els grampons ens van ser d'utilitat per creuar el coll abans d'enfilar la cresta que ens portarà al cim. Ja haviem passat alguna altre llengua de neu, però petites i sense gaire pendent, però aquí la cosa canviava!

En fi, una vegada més, una sortida genial! 15km, 7h 23m.1500d+, mitjons molls, un projecte de llaga, una ungla mig trencada, un pot de nocilla, marmotes mirant-nos i prenent el sol, una acampada furtiva, 2 camins equivocats (això vaig ser jo, com no!), algunes culejades per la neu, primeres "esquiades" sense esquís i riures, molts riures!! 

I com que diuen que una imatge val més que mill paraules... aquesta vegada hi ha vídeo!! 

                                    

Kilian's Classik 26k

Un pastís energètic, dos gels, 1,5l d'isotònic, nervis... plàtan, poma, taronja, fruita deshidratada, xocolata, xuxes, aigua, suc, coca-cola, una il·lusió, molts nervis... una caiguda, més de 20 mirades al garmin, un ball amb els d'animació a 2km del final, una rampa al bessó sol·lucionada a temps, adrenalina per parar un tren, fotos, una caiguda del mòbil, 4 videos, encara més nervis... i una meta, i una llàgrima amagada, i un repte complert!!

Font-Romeu, 5 de juliol. Dia D
Bé, en realitat l'arribada va ser el divendres dia 4. Escollir l'hotel per preu (sí, la crisis apreta...) i que a l'arribar vegi que és a 200 metres de la sortida de la cursa... no té preu! XD 
Mentre esperava l'arribada de la Nuria i la resta que venien amb ella (corredors i animadors), passejada per la zona, recollida de dorsal, info, i contagiant-me de l'ambient de cursa, i agafant conciència que això anava de debò. Crec que no vaig veure la cara de ningú, feina tenia per dissimular com se me n'anaven els ulls veient les cames de tots aquells corredors... i quines cames! És una de les coses que més m'ha marcat! Per un moment em vaig sentir petiteta, poca cosa... però sabeu què? aquesta vegada anava molt preparada psicològicament, de seguida vaig capgirar aquest sentiment, i en vaig treure una sensació molt diferent: la de donar-me compte que jo també era un d'aquells jocs de cames, que si jo era allà era perquè també estava preparada per fer 26 kilòmetres, aquesta vegada no hi havia inseguretat que valgués.I així va arribar el vespre, van arribar les demés, vaig agafar una pizza i me'n vaig anar a sopar al seu apartament. Clàssic dubtes referents a la previsió de temperatures durant la cursa, quina roba portar, si agafar la camelbag o el bidó, comentar els perfils de les curses, etc. Tot plegat només ens faltava el Jordi Saragossa per allà fent-nos fotos! XDD

i arriba el dia... i quin dia!!! despertar d'horeta per fer un bon esmorzar, portava llest pastís energètic (quina cosa he anat a descobrir!!), fruita, primera tanda de liquids al cos, i una extranya calma... s'acosta l'hora, em canvio tres vegades la camiseta, que si tirants, que si mànigues, que si tirants i mànigues, debat final sobre la camel (al final l'agafo) i cap a la línia de sortida!!

    

ja no hi ha volta enrera!

I comença la cursa! La portava totalment memoritzada, m'havia marcat uns trams molt clars, sabia quants quilòmetres tenia per davant de pujada o baixada a cada canvi de vessant, els quilòmetres anaven corrent al Garmin i les sensacions eren les esperades: dures a les pujades, bones recuperacions a les baixades :)

Del km.1 al km8 va ser una pujada progresiva, aumentant lentament el desnivell, però al ser en fresc i amb l'adrenalina a flor de pell, bona i maca per devorar els primers quilòmetres sense donar-me compte. I abans de la pujada final d'aquest primer tram, un "recte" cap amunt per plantar-nos als 2200m, al Roc la Calme, seguin el traç del tele-cadira de la pista d'esqui (casi'na!), un primer avituallament per agafar forces! Val a dir que aquí encara anavem junts els corredors de les dues distàncies (26 i 45km), i la pujada era com una llarga fila de formiguetes de colors i, per tan, el ritme el marcava el grup. Ara que, sincerament, si no hi hagués hagut tanta gent, tampoc hauria variat garie la velocitat, la cosa tirava molt amunt!

Després d'això una primera baixada molt divertida, de les que m'agraden a mi. Una mica més d'un kilòmetre amb un bon desnivell posant a prova tota aquesta nova tècnica que he hagut d'apendre desde que em vaig trinxar el lligament del peu. Ara no puc llençar les cames i "tirar-me" com feia abans, doncs per molt que hagi enfortit el peu, se'm torceria en qualsevol moment, i no vull ni imaginar el que passaria. Vaig treure-li tot el partit a les baixades entre roques a La Mola, amb moviments curts, segurs, dominats i molt ràpid de cames, reaccions en mil·lèssimes de segon per canviar el peu de trepitjada davant la més mínima sensació de torssió lateral, ajuda de braços per controlar l'equilibri del cos per tal que no em descompensi, i la vista i la ment treballant a dos mil per avançar l'ordre d'on ha d'anar el següent pas, d'on s'ha de col·locar el peu, de quins centímetres quadrats s'han d'esquivar perquè hi ha una pedra, un sot, aigua... i per veure el millor lloc per on avançar als altres corredors! I es que sempre ha estat el que més m'agrada, les baixades, i és el que sempre se'm dóna millor!!
Els següents 10 quilòmetres van ser una pujada progresiva fins a l'estany Llat i una nova baixada, més relaxada, fins a plantar-nos al quilòmetre 20 aproximadament, on començava la part final de la cursa. No us diré que no va ser llarg aquest tram, i tant que ho va ser! també tenia la seva dificultat, i el cansament ja començava a demanar pas. El córrer-caminar anava deixant pas al caminar-córrer, però aquí és on va entrar la màgia de la muntanya. I va haver-hi un  factor que per mi  va ser clau... el Carlit! I es que va ser la primera vegada que vaig pujar-hi, deu fer una mica més de dos anys, quan vaig pendre la decisió de fer muntanya, no córrer, però sí gaudir de l'excursionisme i qui saps si una mica d'alpinisme. I ara aquí era, el veia a l'horitzó, mentre feia la meva primera mitja de trailrunning! Entre aquesta bonica sensació dins meu que em va treure un somriure, la meravella de córrer en uns paratges tan bonics com aquella zona, i que el traçat era francament divertit, amb pujades i baixades que donaven respirs a les cames, els quilòmetres van anar passant, i abans de donar-me compte, ja encarava la pujada final, La Gallinera. La pujada va ser dura, molt, tot i anar fins a les orelles de gels, fruita, fruits secs, xocolata i de tot i més, doncs a tots els avituallaments em vaig obligar a "recarregar" una mica el cos, l'esforç arribat aquest punt va ser considerable. Però dins meu només em repetia una cosa: després d'aquesta pujada només quedaven 5km de baixada i... finisher! I aquesta va ser l'empenta que em va donar la força que ja començava a fallar. I vaig arribar als 2127m d'alçada que marcàven el cim, i a partir d'aquí sabia que ja ho tenia fet, que ja ho tenia a tocar! I vaig començar la baixada progresiva i suau amb força, amb eufòria, amb... una rampa brutal al bessó! uf, de cop, sense avisar, se'm va pujar el bessó i en un moment per la meva ment va passar el pitjor pressagi possible: no podia quedar-me "tirada" ara, a tocar de la meta! Vaig buscar de seguida un arbre al qual agafar-me i vaig fer unes sèries d'estiraments per posar aquell coll de cama a lloc. El bessó de seguida va baixar, però la sensació no era del tot bona. Bé, per això estan les primeres vegades, per descobrir coses per primera vegada, no? Vaig acabar els 3 o 4 quilòmetres que em quedaven a un ritme més suau, controlant, i sí, vaig arribar a la meta amb un grandíssim somriure, em vaig permetre el luxe de fer un sprint final contra ningú, només per mi, suposo que per cremar el "xute" d'adrenalina que em va pujar de cop al donar-me compte que ho havia aconsseguit, que estava a punt de creuar la línia d'arribada, que un altre repte havia caigut, que un altre somni s'havia complert, i que, simplement, era feliç!

MOLT FAN DE VOSALTRES!! ;)

Retrobant-me amb la paret: Spider-Mar...

I es que estar lesionada en període de recuperació no vol dir (en absolut) estar-se quieta... i amb uns germans com els meus, encara menys!! Hi ha molt per fer a la vida i a les muntanyes, i si no les podem pujar corrents... doncs les pujarem tirant recte amunt, no??
Fins que no m'he retrobat amb la paret no m'he adonat com trobava a faltar la paret!! Aquella barreja de sensacions: adrenalina, concentració, esforç, vertígen, superació... com m'agrada!!
Després de temps, moooolt temps sense fer paret, si no falla la memòria l'última escalada va ser a Vilanova de Meià a finals del 2010 (exceptuant una petita excursió a les paparres on vem anar per tal què el meu nebot descobrís l'escalada, i la ferrada Teresina a finals del 2011), tocava treuren's el rovell dels ditets, i tornar a gaudir d'aquest magnífic i gratificant esport. Varen ser el meu germà Lluís i la meva cunyada Andrea els que em van dir: "eh, nena, t'apuntes a anar a fer unes vies?". Tots veniem com aquell que diu del mateix parón, suma-hi que tenen una criatura petita i el conseqüen canvi a les llibertats de fer coses que això representa, i ja ens tens a tots tres mirant-nos la paret, les cordes, els peus... i dient... uf!

Moià, primera via després de ufff de temps!

És extranya la sensació després de tan temps! No tens seguretat a les mans, no creus en els teus braços, no atines amb els peus... durant els primers metres, jejeje. Després, entre bons consells i la tranquil·litat de qui tinc a l'altre punta de la corda assegurant-me van  fer que ràpidament comencés a sentir-me a gust i comencés a gaudir del dia que, per cert, era excel·lent!

bona prespectiva del meu cul... XD

Després d'aquest primer dia de bones sensacions, bona temperatura i bon rendiment ja el cuquet es desperta del tot i les ganes de tornar-hi ja es disparen, així que... al cap de setmana següent, sant tornem-hi! Aquesta vegada el lloc escollit va ser a peu de Ca La Montse, o sigui, a Collbató. I aquí t'adones que l'escalada ja torna a córrer per les teves venes quan veus que la paret que escolleixes és a la banda obac... i te la sua! A veure, no té la sua, perquè coll quin fred! però les ganes de tirar via amunt donen molt de si, jejeje. Aquesta vegada em vaig retrobar amb el grigri, vaig assegurar al meu germà en una de les pujades. I es que tot i que ja tenia coneixements de tot una miqueta, sí que és veritat que anar-hi tan esporàdicament com hi anava abans fa que costi molt apendre les tècniques ja no tan d'escalada, que també són important, si no les de seguretat, material, utilització, etc, i aquesta vegada el meu germà a decidit posar-me les piles! és hora d'espabilar-se!!   Al final, però, el vent fred i uns primers núvols sospitosos ens van fer acabar la sessió una mica abans del previst, però tot això el que va aconsseguir va ser donar-nos encara més ganes de tornar-hi, de rebrer una altra dosis de pedra i corda! 

#Bro i #Cunyi a Collbató

I com es diu, no hi ha dos sense tres... i tornem a pujar un passet més, i segueixen posant-me les piles!! La tercera escollida és al costat de casa, a Sant Llorenç del Munt. I això ja es va posar més seriós... ups! Anem el meu germà i jo sols, i és allò que penses... ok, doncs està clar que serà classe intensiva! ens ho hem de fer i desfer tot entre tots dos! i més "ups" quan agafo conciència de que si puja ell, i seguit pujo jo... o hi ha una escala darrera la roca o avui tocarà retrobar-se amb el rappel! I direu "què passa? no n'hi ha per tant!", dooooncs... és que baixar fent rappel jo soleta només ho he fet una vegada! val a dir que la única vegada que ho he fet (té collons) va ser baixar una animalada de salt d'aigua que no sé si vull saber quants metres eren això, però crec que en me vida havia desitjat tan tocar de peus a terra! bé, una imatge val més que mil paraules, doncs aquí teniu:

vist des de lluny..

"això" sóc jo!

                        

tot just comença el salt d'aigua, ara torneu a mirar la primera foto i feu-vos la idea...

Doncs sí, havent fet això, em va entrar un cague brutal fent el primer rappel del dia, i això que varem pujar a l'Esquirol, la segona agulla més popular del parc diuen, que alçada, ben bé alçada... no es pot dir que en tingui molta! Això sí, vaig disfrutar molt fent-la, i al final em vaig endur una bona sorpresa! Em vaig trobar amb un pas que em va fer treballar de valent, i és que ser novata i estar desentrenada és el que té, a qualsevol moment et trobes posan-te a prova :)) Al final vaig tenir el premi més preuat per mi quan escalo, que és treballar-lo, esforçar-m'hi i aconsseguir-ho! I com a segon premi, un altre clàssic de la muntanya: les vistes! Això sí, una vegada més, el vent donava guerra, i crec que quasi ens vem haver d'assegurar més a dalt per mirar el paissatge sense caure d'una ventada que no pas pujant! XD

des de dalt de l'Esquirol!

I al final... va caure un mite! Va tocar fer el Cavall Bernat! Ja amb més seguretat amb mi mateixa (però amb el mateix respecte cap a la roca), vam fer un mos, una miqueta de fruita, i amb res estàvem altre vegada a punt per tornar a donar-ho tot. I en poca estona estavem enfilant roca altre vegada. 

Intentar descriure què sento quan soc allà, a la paret, és difícil. Em concentro en la paret, en mi, en quin és el proper pas a fer, aprenc, provo, descobreixo moviments, descobreixo rendiment físic, em descobreixo a mi mateixa. Em poso a prova no només físicament, si no, potser encara més important, mentalment! Quan ve un pas dels que em fan patir, i tan que hi ha aquell primer moment que descobreixes la dificultat i la ment reacciona a primer moment pensant: mare meva, no puc! Però acte seguit reordenes els pensaments, controles la situació, respires i et dius a tu mateix va, calma't, torna a mirar-t'ho, pensa abans de gastar les forces en moviments inútils. I així, poquet a poquet, vas descobrint que la força mental pot arribar a ser una tercera mà que s'aferra amb molta força a la muntanya, i que en molts moments et pot donar una empenta molt necessària...

Fer el Cavall Bernat va ser una bonica experiència, doncs és una agulla molt simbòlica de "casa"! 

Hi ha algú que m'espera a dalt! ;)

Bé, la meva recuperació del peu segueix a bon ritme, cada vegada el sento més fort, cada vegada hi ha menys dolor. Tinc ganes de tornar a córrer per cims, prats i corriols! Però em sembla que els caps de setmana seran moooolt intens, doncs de la mateixa manera que córrer em dóna una sensació de vida única, em fa trobar-me amb mi mateixa, sentir-me plena, l'escalada m'aporta un complement de lluita i superació que fan que també sigui com una droga, quan més practiques, més en vols, més en necessites!! 

Merci #Bro!

                                                           

37 quilòmetres...

Sí, 37 kilòmetres... són els que he necessitat per acceptar que no ho estic fent bé. 37 kilòmetres en dues curses totalment diferents, 24 a la #Transèquia2014 i 13 a la #Pedratosca. Una planera per fer distància, l'altre de muntanya per fer desnivell. Mateix resultat: els peus no estan bé. Segueixo amb el problema al lligament, suposem que l'astragalo, que fa mal, no em permet fer torssió i a més fa un extrany "crac" segons quin moviment faig. I d'un tems cap aquí, un problema que havia notat esporàdicament però que ara és repeteix cada vegada que surto a córrer: se m'adormen els peus, principalment el dret, i crec que l'esquerra no arriba a adormir-se per algun efecte del corsé que porto pel tema del lligament. En resum, que ja no es tracte de fer bé els estiraments, de fer repòs, etc., Ja no puc més, no puc córrer ni amb comoditat ni amb seguretat. Estic cansada de dolor i de posar en perill els peus, fer-me alguna lesió greu que m'impedeixi gaudir d'aquesta meravella que és el trail! Per fi m'he posat en mans de metges, començarem amb plaques a veure que surt, i a partir d'aquí, ja veurem. He decidit no inscriure'm a cap cursa fins que no estigui al 100%. Penjo les salomon en curses, això sí, temporalment, doncs no és una retirada! diguem que és "una parada tècnica", que si tot va bé em permetrà ben aviat tornar a gaudir de l'adrenalina del crono!

Més endavant ja us aniré informant de l'evolució de tot això ;) Ara deixeu-me que us parli de les dues curses que he fet, dues històries totalment oposades, amb anècdota curiosa cada una!!

#Transèquia2014

Bé, hi ha amigues que et truquen per anar a fer un cafè... amigues que et truquen per anar a fer una cerveseta.. amigues que et truquen per anar al cinema... a mi em va trucar una amiga i em va dir: vols venir a córrer el diumenge 24km? així, patapam, el més normal del món, vaja! (Núria, ets una lianta!!! jajajaja). Total, que com es de suposar la primera reacció que vaig tenir va ser dir-li que si s'havia begut l'enteniment o prenia drogues, una de dues! Em va explicar que no era una cursa en realitat, que era planer, que aniríem amb molta calma, etc, etc, etc, molt maco tot plegat, però es que jo no havia fet mai aquesta distància! el màxim que havia fet eren 17km i una vegada només. Al final li vaig dir que em passes la info que m'ho miraria i, es clar, una és una cabra boja (si no a sant de què hauria començat a córrer a tocar els 40!), i al cap d'un parell de dies li  vaig dir que m'inscribís. Així, perquè sí, sabent que mai havia fer una tirada tan llarga, que seria de dia i jo a l'hivern entreno de nit, que el cap de setmana següent a això tenia una cursa de muntanya, que tenia els peus fatals, sabent tot això i més, però jo inscrita! 

Aquella setmana va ser horrorosa entrenant, cada vegada que sortia, als 20 minuts d'estar corrents se m'adormia totalment el peu dret. Amb la Núria ho varem estar comentant i li vaig dir que fins l'últim moment no sabia que faria, si podria anar-hi. A última hora, just el dia abans, li vaig dir que sí, que hi anava (una altra mostra del meu sentit comú... :-/), i que ja ho faria com pogués, i si havia de plegar a mig camí, doncs plegava i ja està, que tampoc és una tragèdia. 

I va arribar el dia! 24km per davant sense saber com es feia una cosa així, sense saber si podria córrer més de 20 minuts, sense saber si faria massa calor per mi, però jo allà, amb els ànims de la Núria i moltes ganes de descobrir la resistència del meu cos i de la meva ment!.
Varem començar amb un ritme suau, còmode, tot anava força bé. Primer avituallament ok... fins que se'm comença a dormir el peu! ja hi som :( Provo de tirar, però al cap de poca estona em veig obligada a parar. Que si picar de peu a terra, que si estiraments, la Núria amb cara de poker sense saber que dir, jo de mala llet... i apareix ell. I aquí comença una altra història. I aquí canvia tot. I a partir d'aquí hi ha moments que dubto si realment va ser real... Explicar què va passar i com va anar és complicat, o millor dit, seria molt llarg! Va aparèixer un noi mentre estàvem parades per culpa del meu peu, i ens va començar a animar per tal que seguíssim. No sé perquè, li varem fer cas i tot i que tenia el peu ben adormit, vaig començar a córrer altre vegada. Aviat va veure que la Núria tirava bé, i que era jo la que tenia feina per seguir, i sí, crec que va ensumar que dubtava de mi mateixa i de les meves limitacions. Li vaig dir que tenia problemes i lluny de compadir-se o tenir "pietat" de mi, em va deixar anar un "tots tenim alguna cosa o altre, això no és excusa! continua i quan acabis ja podrás queixar-te". I a partir d'aquí tot va canviar. Possiblement en un altre moment o una altra situació l'hauria engegat a pastar per borde, o desconsiderat, però no, vaig callar, vaig apretar les dents, mirada endavant i prou lamentacions. Seria molt llarg explicar com van ser tots aquells quilòmetres, però us diré que aquell home va treure de mi la voluntat, resistència i fe en mi mateixa que mai havia pensat que tenia! No parava de donar-me consells, corregir-me si veia que no aixecava prou els peus, em marcava petits objectius que a mida que anavem atrapant i superant em donàven més fe en mi. I no em deixava baixar la guàrdia en cap moment.
Jo m'havia plantejat la cursa com petites curses, doncs hi havia varis avituallaments, i eren les pautes que m'havia marcat. Paradeta, beure, menjar, i així recuperava de cara el següent tram... doncs no! El Pau (així és diu) quasi no em deixava ni parar, i jo, amb els fruits secs o el que fos a la mà, amb prou feines afluixava per tirar-mo literalment a la boca, glop d'aigua i a seguir. I el temps a recuperar? i el moment de repòs? però el més sorprenent de tot és que lluny de emprenyar-me o passar d'ell, al contrari, seguia les seves indicacions al peu de la lletra, totalment convençuda, alguna cosa dins meu deia que havia de ser així!
Us garanteixo que no sé si l'hagués acabat corrent si no arriba a aparèixer aquest noi, o potser sí, però hauria trigat moltíssim més, segur! Al final: 2h25min. Gràcies Pau! siguis qui siguis... ;-)

#Pedretosca

eh! jo la cursa curta!! XD

I repetèixo amb Diversport, segona cursa organitzada per ells a la que vaig, i novament els he de felicitar, tan pel recorregut com per l'organització. Uns corriols divertidíssims, amb rases de les pluges, pujades boniques i baixades divertides, tot per un paratge ben bonic... vaja, una cursa magnífica si no fos perquè els meus peus i les meves cames ja no donaven per més! Els 24 kilòmetres del diumenge anterior m'havien deixat les lesions en un estat lamentable, i això és una cosa que vaig comprobar des de el primer kilòmetre. El peu dret se'm va dormir ben aviat, el peu esquerra es torçava amb moltíssima facilitat tot i portar el corsé, i els bessons, degut a la mala trepitjada, se'm van carregar molt aviat. Va tocar respirar fons, baixar el ritme al mínim, i acceptar que no estava en condicions de forçar al maquinària per evitar que el dolor anés a més i no prendre riscos innecessaris. 

Però en general el dia va ser genial, i en gran part perquè corria la cursa llarga la Núria Picas! vaig poder veure-la arribar a meta, i per la tarda assistir a una xerrada d'ella explicant els seus orígens en els ultra, les seves curses, records, anècdotes, etc. Va haver-hi possibilitat de preguntar-li coses, tan tècniques com curiositats, i com a premi del dia? poder parlar amb ella i fer-me una foto!! 

Havia d'entrar fent el pallasso, no hi havia altre manera...

Gran xerrada, bons consells, i encara millor persona!

"ARRIBA UN MOMENT A CADA CURSA EN QUE UN COMPETIDOR TROBA EL VERITABLE OPONENT, I S'ADONA QUE ÉS ELL MATEIX"

Segona caiguda, segona aixecada!

Doooooncs em va durar poc la alegria de la recuperació! un parell de setmanes d'entrenaments i... catacrak!! Mateix peu, mateix lligament...

Lesió mal curada o falta de protecció?? possiblement una mica de les dues coses. Sí que es veritat que estava entrenant amb una turmellera molt sencilla, no era la protecció més adecuada. Però en favor meu diré que tampoc hi entenia pas d'aquestes coses, jo abans no em lesionava, em feia mal i ja està, torçades, blaus... vaja, les coses normals de la gent de a peu. El que fos es curava i apa, vida normal. Però es clar, ara ja no es diu així, ara són "lesions", i resulta que les lesions tenen memòria... té daixones la cosa :(( Bé, la qüestió és que fos pel que fos, memòria, falta de protecció, mal curada o que era de nit i vaig passar per un tros de jardí sense il·luminació (petit detall a tenir en compte...), cascada altra vegada, repòs novament, i santa paciència! Per sort va ser més lleu que la primera vegada, l'endemà no tenia una pilota de tenis dins del turmell! Però aquesta vegada vaig agafar conciènciea del que us deia fa un moment: ara parlem de lesions. I com a tal és molt important tenir en compte varies coses: ja no es tracte només de reposar uns dies i seguir com si no hagués passat res amb un sencill compresor. Ara tot a canviat. Exercicis específics per enfortir i cuidar el peu, protecció adecuada i agafar conciència de que és un punt dèbil que s'ha de treballar i cuidar.

I aquí he de tornar a donar les gràcies a la meva alter-ego de les lesions, perquè una altra vegada els seus consells han estat la clau per agafar el camí de la recuperació i poder seguir gaudint d'aquesta bogeria del trail. Em vas ensenyar la drecera per recuperar-me de la periostitis i m'has ensenyat la drecera per millorar el problema dels lligaments. Quantes visites m'he saltat gràcies a tu! jajaja. Merci Vinyet!!!! ja te'n dec dos! ;)) Muaka guapi!!

La qüestió es que dues lesions seguides, o una recaiguda, diguem-ne com vulgueu, sí, et dónen molt a pensar, sí, et fan agafar conciència de que el cos pateix amb el que estàs fent, sí, sempre vénen en mal moment, i sí, es deprimeixes, no ho negarem... però al mateix temps aprens, aprens molt! i millores, i guanyes coneixements que faran que no tornis a cometre els mateixos errors! Que has caigut? doncs t'aixeques. Que tornes a caure? doncs fàcil, et tornes a aixecar i aquesta vegada apartes la pedra que t'ha fet caure dues vegades del mig del camí!!

Nous plans, noves ganes, noves il·lusions i alguna que altre cursa per davant ;) ah! i nou complement!! us presento el meu "robopeu"

"És igual com de lluny arribis, no importa l'alçada que pugis, sempre hi haurà un nou repte per aconsseguir, no perdis mai les ganes d'anar a per ell!"
Mar

2014: recuperada i amb ganes de molt!!

Doncs ja han passat les tres setmanes de repòs obligat... i entre mig, s'ha acabat el 2013, feliç any nou món!!!!
Tres setmanes... semblaven una eternitat quan m'ho van dir i ara penso, doncs no ha estat per tant! En realitat puc resumir aquestes setmanes en tres estadis:

1er. Ràbia i desesper, frustació, i sobretot, catastrofisme! sí, sí, et penses que és la fi del món! que tot el que has estat fent durant tot l'any se n'anirà a pendre pel sac perquè estaràs tres setmanes sense poder sortir a córrer. En aquests dies un està tan tancat de ment que ni recordes que hi ha gim, bici, etc... desastre...

2on. Fas anar el cervell... aquí és on recordes que també vas al gim, en bici, etc... és com si et donéssin un substitut de l'adicció, et relaxes i tot i seguir pensant que perdràs tot aquell fons que tan va costar aconsseguir, ja els nervis i la depre estan més controlats ;)

3er. Passotis-me. I es que et lesiones, et diuen que no pots córrer, i són les festes de Nadal... i acabes passant olímpicament del gim, de cuidar-te i de pensar en el que passarà quan et tornis a posar les malles i les Salomon. Coll, que és Nadal! família, menjar i festa!

I passen festes, i passen les tres setmanes i al final algun dia més i tot! Però per fi arriba el dia, per fi arriba aquell moment tan esperat, sents que hi ha alguna cosa a dins que et diu: avui!
I aquí estic, ahir van caure els primers 9 kilòmetres d'aquest 2014 que sé que serà gran, molt gran! Bones sensacions al peu després de la lesió, bones sensacions al cos tot i els dies sense treballar-lo, i boníssimes sensacions a dins la meva ment per encarar aquest nou any! Fer-me mal ha estat una lliçó que, sincerament, crec que em feia falta... sí, sona extrany, però realment havia estat tot massa fàcil, massa bonic, i cal recordar que s'apren molt més de un error que de mil victòries. Físicament he après molt del meu cos, anava massa confiada sense valorar el risc que té llençar-se muntanya avall sense recuperar quan tens les cames massa fatigades, que els turmells hiperlaxos s'han de protegir, que entrenar com es pot de nit i sense poder pujar muntanya et fa baixar molt la resistència al desnivell... I psicològicament encara ha estat una lliçó més gran. No és fàcil córrer per la muntanya, les lesions existèixen i com em deien l'altre dia, sempre, absolutament sempre, tindrem la sensació que aparèixen en el pitjor moment. A vegades necessites parar o fins i tot fer un pas enrera per trobar noves motivacions, no per què no en tinguis, si no per renovar-ne les forces, posar-hi altre vegada el 200%, i haver de tornar a aixecar el cap per veure cap a on vols anar.
I que perquè dic que aquest 2014 serà molt gran? perquè parar i mirar desde fora m'ha fet tenir temps per mirar què vull realement, cosa que encara no havia fet, estava tan posada dins el camí que recorria que no m'havia parat a mirar cap a on volia anar! I ara ho sé... I ara tot torna a tenir sentit al 100%. Estic plena de somnis altre vegada, i ganes de fer molt més, de tornar a fer excursions, de començar amb la btt, en fi, de disfrutar de la muntanya, de la natura, de la vida, que és el que sento a dins meu. I córrer... córrer molt!! pujar quilòmetres, pujar metres, i el més important, fer-ho gaudint!!
Crec que el 2013 ha estat un any d'aprenentatge, amb la lliçó més dura al final, però també ha estat un any increïble, amb uns records impossible d'oblidar! Estrenar-me en el trail, fer curses al costat del meu germà, guanyar un trofeu! jajaja... l'altre dia rellegia aquest blog, les primeres entrades, i adonar-me de com he crescut esportivament parlant, com parlava, què feia, què sentia... i ara, mare meva, si no tenia ni pensaments de fer curses de muntanya! Sí, ho confesso, tinc un àlbum amb els dorsals, recorreguts, fotos que m'he imprès... gran 2013!! Vindran més lesions, segur, vindran més desilusions, també... però jo no estic competint, no estic medint-me contra ningú, no tinc cap rival a qui avançar ni a qui deixar enrera. Jo corro per ser feliç! I sabeu què us dic? que arribar a on he arribat en un any i començant als 39, olé jo!


2014... sí, serà un gran any, i amb moltes ganes de deixar enrera aquests números... és hora de sumar kilòmetres!!

ja sé que pot semblar molt poca cosa, però estic molt orgullosa del meu primer any!