Demà "debuto" en cursa de muntanya, la meva primera cursa de muntanya, 12km, 465 metres de desnivell positiu... no sé pas com anirà, no en tinc ni idea, parlan clar! Em vaig apuntar a la cursa perquè fa temps que sé que el que vull és correr per la muntanya, l'asfalt i la ciutat no em motiven gaire, la veritat, i quan vaig veure aquesta cursa vaig pensar que era factible, no és una gran distància, ni un gran desnivell (bé, per mi sí que ho és, però per la gent que fa trail possiblement els semblarà un passeig), i no ho vaig dubtar ni dues vegades, m'hi vaig inscriure.
A partir d'aquí, les sensacions, els pensaments, les reflexions, has estat com una mena de bogeria. Quan veus la cursa lluny, o sigui, quan encara falten bastants dies, comences a organitzar-te els entrenaments pensant en ella, però sense mal de caps, la progressió és lenta, no arribes a la distància, ni al desnivell, t'esgotes, però com que "encara falta", no t'agobies.
Mica en mica s'acosta la data, i aquella aparent tranquil·litat és trenca, i comencen a apareixer dubtes, inseguretats, comences a pensar que potser has anat massa ràpid, que encara no estàs preparada per una cursa de 12km, i et desanimes molt, perquè la gent que tens com a referents fan una burrada de quilòmetres! i veus que tu puges 4 o 5 amb pendent i t'esgotes... però seguèixes, va, es pot fer!
Queden un parell de setmanes, menys, comencen els nervis, organitzes un últim planning d'entrenaments, ja penses i t'assessoren amb la dieta pre-cursa, ja has aconsseguit fer la distància de la cursa, fins i tot més, saps que pots, t'auto-animes amb consells com que l'adrenalina de la cursa i l'ambient et fan rendir molt més i millor, tot plegat saps que fa que sigui més fàcil de portar, no com quan entrenes que vas sol escoltan-te el patiment, ho sé per les curses urbanes que he fet... va... anirà bé... i a més, és la primera! que coll, es tracta d'anar a disfrutar de l'experiència, no?
I arriba la última setmana... tot està calculat i planejat, últims dies d'entrenament fort, i 4 dies abans baixada de ritme i carbohidrats a sac. Sí, ho tinc claríssim, el cap de setmana em matxaco en pujada, dilluns i dimarts en distància, després ja afluixo, "passejadetes" pel parc al costat de casa i poca cosa més.
Sí, sí, que t'ho creus tu!
Divendres passat em començo a trobar malament, em sento refredada! Dissabte intento correr una miqueta, per la city... 3km! només aguanto 3Km!!! a set dies de la cursa i agafo la grip! no pot ser... Tos, mal d'ossos, debilitat, mocs, mal de coll... tot! No puc entrenar, si ni tan sols puc respirar! una mala llet indescriptible s'està apoderant de mi, fins i tot arriba el dia que em començo a plantejar realment si la faré, estic a punt de tirar la tovallola. Tothom en diu que no passa res, que hi ha més curses per inscriure's, que ja en faré una altra, i sí, és veritat, és així, però... no és tan fàcil! quan poses molta molta molta molta ilu, i molt esforç! per una cosa, no és tan fàcil renunciar-hi! encara que hi hagi més opcions, per mi AQUESTA era la cursa, era el meu debut!
Arriba dimecres i sembla que em trobo millor. Em centro, deixo les emocions de banda i faig anar el cervell, que per algun motiu la vida me'l va posar a dins del cap. Decideixo que al vespre sortiré a entrenar una miqueta, no em plantejo temps ni distància, simplement sortiré a córrer i segons com em vagi sentint, aniré fent. I després de l'entrenament, quan vegi com ha anat, decidiré què faig amb la cursa. I arriba el vespre. I surto a correr. I vaig fent. I enfilo cap a Matadepera. I arribo. I pujo una miqueta més. 5km amunt. Podria haver seguit, em sentia bé, les sensacions eren bones. Notava la fluixera de l'encostipat, i crec que suava paracetamol i ibuprofè pels porus de la meva pell, però al final vaig fer 10km en total, lents, treballats, però 10km. Decideixo que sí, que aniré a la cursa!
I no puc passar sense fer una menció especial a molta gent, a molta gent que m'està animant, ajudant, aguantant el meu mono-tema de conversa d'aquests dies! jajaja.
A les meves nenis, les #princesesambvambes, que el destí i el running ens ha fet conèixens, que m'animen com si anés a fer una Cavalls del Vent, que han aconsseguit que la Núria Picas m'envïi un twit d'ànims (Sara, ets la òstia), que m'han preparat un "amulet" per que demà tot sigui encara més perfecte (Núria, l'has clavat! tinc moltes ganes que me la donis!!!) i el més important, que m'han donat una amistat increïble, que sé que les tinc pel què faci falta, i que saben que em tenen per sempre pel què sigui!
La meva mare... pobreta, deu estar farta de mi i de la cursa! la vaig matxacar psicològicament perquè em va passar el refredat (sorry mami! quins morros que et possava!), els patiments que passa la dona quan sap que me'n vaig de nit amb el frontal a córrer per camins, deu pensar que perquè no em vaig aficionar al ganxet a aquesta edat! jajaja.
Al meu germà Quim, ell també fa la cursa, però la llarga, 22km (màquina!!), que m'ajuda, m'assessora, m'anima, o em fa veure veritats quan les coses no surten bé. Ell em va anar posant el cuquet primer pel caminar, la muntanya, i després el córrer, i és una cosa que ara li estic totalment agraïda, doncs he trobat una activitat que m'omple i em fa sentir bé amb mi i amb la meva vida!. La seva dona, que deu estar farta de les nostres converses tècniques, de les nostres lesions, de que el run ens tregui hores de família...
Avui és dissabte. Demà és el dia. Hi ha nervis!!! passo des de la sensació de que faré el ridícul més espantós de la història (moments de debilitat mental, ho sé), a moments en que desitjo amb ganes boges que sigui demà i viure una experiència que seguir que serà increible!! Una cosa tinc segura, que demà aniré a gaudir a tope del dia, de l'experiència, de l'ambient, a contagiar-me de vida runner, i sabeu? el fet d'haver-me inscrit, el fet d'haver decidit fer la cursa, acabi com acabi, per mi ja és una gran victòria, per mi, és un altre dels meus reptes!
