Carlit i Carlit de Baix... o què passa quan ens deixes massa estona a dalt un cim!

Com explicar aquesta sortida, uf, costa escollir els adjectius! He gaudit de la muntanya plenament! l'he gaudit, l'he patit, hi he jugat, m'ha deixat jugar amb ella, m'ha mimat, m'ha cuidat!
Repeteixo Carlit, el meu primer i única quasi-tres-mil, jajaja. Ja el vaig fer l'octubre passat, em va encantar, em va enganxar, em va ensenyar que la muntanya és una droga, i potent... ahir hi vaig tornar, i el fet de tenir la referència de l'anterior pujada, de recordar com em vaig sentir, com em va costar, tenir un punt de comparació per poder veure com era el meu rendiment físic fa 10 mesos i com és ara, m'ha donat una empenta o, millor dit, m'ha donat una bona "colleja", per tal de fer-me veure que si puc, que ho estic fent, que pas a pas vaig superant petits reptes, sumant metres, ja sigui corrents, caminant, és igual!
Però es que a més ahir vaig sentir alguna cosa més. Ahir vaig sentir que la muntanya m'hi volia. És difícil d'explicar....
van ser moltes coses les que es van "conjurar" ahir, doncs vaig coincidir amb una persona molt afí a mi amb com viure la muntanya. Des de primer moment ja varem comença a tirar al nostre ritme, entre riures i fotografies, sempre pendents de la propera motxilla que teniem davant per posar-nos-la de repte i avançar-la (jajaja, el segon és el primer dels últims, oi Ricard?). El més divertit de tot, avançar 3, 4 o fins a 5 vegades a una mateixa persona perquè un cop aconsseguit ens distrèiem fent alguna fotografia, asseient-nos a la neu, desviant-nos per veure alguna cosa. Jo crec que algú va acabar força fart de nosaltres!

fotoooooooo!

La pujada va tenir de tot, fins i tot neu per la qual no es pot dir que anéssim gaire preparats, però ens vem repartir els pals que jo portava com a bons germans i apa, xino-xano cap a l'altra banda!

Fer un pas en fals tenia el seu risc!

El desnivell anava pujant, el cos ho anava patint, però seguíem non-stop, amb el Ricard fent de llebre i jo darrera... com podia! (després m'agafaria la venjança, jejeje). 

Tot i els riures, les fotos i els canvis de camins, la pujada va anar a bon ritme, en 2h32'' ens plantàvem al cim, i, aquesta vegada sí, ,vaig poder gaudir de les precioses vistes que et fan quedar-te amb la boca oberta mentre fas al volta de 360ª. Un cop allà, un cop celebrada la coronació, un cop fetes les fotos sèries, les fotos divertides i les fotos frikis, un cop begut, picat alguna cosa, i haver trobat la pedra còmoda on seure, que fem?

Els craks, jajaja

Sí, sempre he de fer el burro, ho sé...

I aquí és on comença la segona part de l'aventura... i es que no es pot deixar a dos trapelles com nosaltres asseguts massa estona. Mires el paisatge, veus un pla més enllà, una muntanya al costat, una aresta que va cap allà... si.. no... els altres encara trigaran... tenim temps... i ja tenim la motxilla a l'esquena altra vegada, i ja estem fent passes, i ja estem pujant i baixant desnivells, i apa, ja em enfilat la cresta per anar cap a l'aventura, doncs la percepció des de la llunyania mai te semblança amb la realitat a la proximitat!

fins a la meitat i cap avall per la dreta... bé per ser la primera, no?

I a partir d'aquí és on començo a tenir aquesta nova i meravellosa sensació... suposo que el paisatge, el bon dia, i tenir algú al costat que té les mateixes ganes que tu de fer alguna cosa més i sentir-se igual de segurs de que sí, de que podem, de que no sabem què ens espera en realitat, però que aquell moment era per nosaltres, em va fer sentir una connexió amb la muntanya difícil de descriure, però meravellosa de sentir. 

Pujant, baixant, entre rocs trepant, agafant-nos aquí i allà, parant, mirant, decidint entre tots dos per quin lloc creiem més segur baixar o pujar, marcant rutes tram a tram, segons el que ens trobàvem, o segons el que ens trobaríem més avall... i com més avançava, més bé em sentia. Moments que baixàvem metres, però la muntanya ens obligava a tornar a pujar per esquivar una llengua de neu, i tot seguit ens regalava una nova vista, un nou camí, que de no haver pujat no hauriem vist o trobat. Quan semblava que no ens en sortiriem ens regalava un sortint on apropar-nos i trobar un altre traçat més segur. Alguna relliscada, alguna esgarrinxada, però res que ens fes patir, que ens donés por, res que ens tires enrera o ens tregués la sensació d'alegria, de felicitat, d'aquell moment. Res que parés els nostres riures. Res que ens fes tirar un pas enrera. No sé si jugàvem nosaltres amb ella, o era ella qui jugava amb nosaltres, però va ser una complicitat persona-natura molt especial!

dos persones, un repte, i el premi d'una gran aventura!

Un cop a baix, ja enfilat el camí "normal", amb l'adrenalina encara ballant-nos a dins, ens van quedar ganes per córrer una estoneta (aquí te la vaig tornar!!!). M'encanta córrer per la muntanya, entre rocs, rius, pedres per esquivar, que et fan relliscar, però que controles, equilibres, i te n'apofites per baixar encara més ràpid. La vista i la ment treballant a un ritme frenètic per guiar els peus al lloc correcte o per corretgir aquesta traçada o aquesta petjada en mil·lèssimes de segon per tal de no entrebancar-te o torçar-te el turmell. Tot el cos en moviment per tal de compensar les passes, per jugar amb l'equilibri. Reaccions, moviments, reflexes, aquella sensació de que si afluixes no controlarás, i que si apretes acabaràs volant per sobre de tot, sense tocar res, corrent a l'aire... 

Al final arriba un "prou", al final el sentit comú et diu que acabis el camí amb una mica més de calma, que són ja unes quantes hores fen l'animal, i que potser toca gaudir d'una merescuda passejada, d'una agradable conversa, comentar "la jugada", i sentir-nos plens, molt plens! 

D'acord, no em fet un gran cim, d'acord, no som uns ultra-man, d'acord, no em guanyat cap cursa d'skyrun... però per una estona, a dins nostre, ens hem sentit molt i molt orgullosos de nosaltres!

#ElsMeusReptes