L'aventura de la primera cursa part 2: #oléjo!

i com explicar el què va ser aquest dia... uf!! He hagut d'esperar-me uns dies, gaudir-ho, digerir-ho, i ara ja sí crec que puc posar-me a escriure i intentar explicar-ho.
Tecnicismes? pocs, sóc novatilla, no parlo gaire de tot això... La cursa eren 12km, 465 metres de desnivell positiu, la vaig fer amb 1:21:53, i poca coseta més puc dir, no sé, el quilòmetre més lent el vaig fer en 9´45", el promig em surt 6,42min/km... podria complementar la informació amb cosas no tan tècniques com ara: ufff!! mare de deu senyor!! , i també: per què coll no em vaig aficionar al ganxet! (aquest tecnicisme és el que fa referència al 24% de pendent). Ah, sí, i me n'oblidava, també hi va haver un percentatge molt alt de: Deu meu, em moriré!! Crec que aquests últims detalls tècnics fan entendre millor les condicions de la cursa... no?

Va ser la primera vegada que realment havia de mesurar l'esforç, organitzar el rendiment, havia estudiat molt bé les distànices, desnivells, etc... sí, ho admeto, fins i tot portava una "xuleta"!! tot i que m'ho havia mirat tantes vegades que m'ho sabia de memòria, jejeje.


I entrant seriosament a la cursa en sí, tot plegat va ser una gran experiència, dura i esgotadora, però bonica i gratificant, molt gratificant! El moment de la sortida vaig escollir posar-me força endavant, sense estar a primera fila. Sabia que així m'avançaria molta gent, moltíssima, però vaig pensar que era millor això que no pas trobar-me amb tota aquella clàssica aglomeració de gent que a la primera pujada fa un embut que acabes parant i et trenca totalment el ritme, a més de la incomoditat d'haver d'avançar als corredors més lents. Vaja, que vaig preferir ser jo la que incomodés als demés ;-). El primer quilòmetre va ser tot ràpid, tenia la sensació d'estar als Sanfermins amb tothom corrent com quan ve el toro, que encara que no el vegis, saps que és allà darrera i vindrá a per tu, o de formar part d'una massa d'espartans llançant-nos a la conquesta del regne de la muntanya! tots somrient, tots sobrats... si, si... fins que al cap d'un quilòmetre ens fotem de morros contra la primera pujada... i quina pujada!!! a partir d'aqui 3 quilòmetres de pujada per sobre el 20%!!

the walking Mar...

Aquí vaig descobrir que la preparació mental és tan o més important que la física, doncs al preparar la cursa sabia que si superava aquests primers 4 quilòmetres, tot el demés era perfectament factible, i aquest convenciment va ser una tercera cama que em va fer falta, molta falta, per poder arribar a dalt d'aquest primer cim. Analitzant la cursa un cop acabada, em dono compte que el nivell de concentració en aquest tram va ser màxim, doncs quasi bé no recordo res de per on vem passar, tan sols tinc imatges de quan anava aixecant el cap per mirar què tenia davant, veia pujada, i més pujada, i encara més, i tornava a clavar la vista a terra mentre no parava de repetir-me: tu pots, Mar, tu pots, són 4 quilòmetres durs i després ve la glòria, després ja és tot teu!

I tot i que la pujada era eteeeeerna.... vaig arribar a dalt! quan vaig sentir que l'Endo em "cantava" al quart quilòmetre va ser com una alliberació, i al mateix temps un "xute" nou d'adrenalina. Tot i que encara quedaven més pujades, havia aconsseguit superar el llindar del meu repte. 

El següent pas era l'avituallament, a poc més del quilòmetre 5. Tot i que m'anava hidratant tota l'estona, doncs corro amb motxilla, psicològicament l'avituallament és una parada, un descans, un ... i una ...! crec que ni quan em bec un xupito no ho faig tan ràpid com ho vaig fer amb l'Isostar i el gel!!

 Un cop havia deixat enrera la pujada més forta, em vaig agafar una "llebre". Hi havia una parella que tirava una mica més que jo, i me'ls vaig marcar de referència. Total, que al arribar a l'avituallament m'havien agafat una mica d'avantatge, i quan vaig arribar-hi jo, no vaig voler perdre més distància, i vaig sortir corrent encara empassant-me les coses. Al cap de res em vaig trobar en un corriol on els de davant meu tiraven molt fort, i per darrera portaven el mateix ritme, i per tan em vaig veure empesa a anar molt ràpid sí o sí... i aquí va ser un dels moments on vaig patir, doncs aquell ritme era molt superior al meu, em van entrar ganes de vomitar el que m'havia pres, i al ser un lloc estret amb vegetació no veia res davant meu, i per tan no sabia què quedava, si la pendent era llarga, etc. Aprenentatge: el meu estómac sempre ha estat delicat, vigilar als avituallaments. 

La resta de la cursa ja va ser més "normal", tot i que aquest "normal" inclou fatiga, sobrecàrregues als glutis, guerra psicològica per ajudar-me a tirar endavant, però també molts moments divertits! Quan vem arribar als últims quilòmetres i tots sabíem que per davant només teníem baixades i l'arribada, l'ambient era increïble! Sabeu una cosa? tots érem els guanyadors!! si, tots érem el número 1 del podi! I tots ens animàvem con si fossim espectadors i els altres els corredors! Ens anàvem avançant els uns als altres, i ens animàvem, ens felicitàvem, ens sentíem molt orgullosos els uns dels altres, sense haver-nos vist mai, i possiblement, sense que ens tornem a veure mai més. 

I va arribar el moment de glòria, el moment d'èxtasis, el moment... uff, més meravellós encara del que havia imaginat! vaig creuar la meta! Què dir d'aquell moment? les sensacions van ser indescriptibles i permeteu que aquestes me les guardi per mi... però hi ha una cosa que ho reflexa perfectament, les imatges: 

Ah, sí, i un últim apunt, és que si no ho dic rebento!! olé jo, olé els meus ovaris, i olé la meva classificació final!!