1000 metres... són molts metres!

Doncs sí, no ho sembla, però 1000m+ de desnivell acumulat són molts metres!! bé, quasi mil, eren nou-cents no-se-quants, però és igual, doncs probablement des dels 500 jo ja era la versió runner dels walking dead! http://i25964.wix.com/xtrem-colera
Però anem per parts... i el primer és: què caram feia jo en aquesta cursa quan jo normalment faig 400m+? Doncs una vegada més em vaig deixar emportar per la inconciència típica meva de "tu ves-hi, prova-ho, intenta acabar-ho i després ja veure'm si era possible". Algun dia em portarà un disgust aquesta actitud, però avui he llegit una entrevista al grandíssim alpinista i escalador Ueli Steck que deia:

"Siempre tengo ideas y sueños. Y piensas “esto es imposible”. Y luego empiezas a mejorar tu nivel y llega el momento en que lo ves un poco más cerca y piensas que “quizás puede ser posible”. Todavía piensas que no es posible, pero de alguna manera se vuelve razonable, aunque sabes que todavía tienes que trabajar para ello. Entonces se convierte en un proyecto; ese es el momento que pasa de idea a proyecto. "

i una miqueta bé a ser això, a la meva manera, però diguem que dincs la meva ment hi ha molts somnis, idees que considero moltes vegades totalment fora de lloc per impossibles, no factibles, irresponsables, etc., però també sóc molt de dir-me: segur que no? prova-ho!
I ho vaig provar...
I ho vaig aconsseguir...
I em sento TAN orgullosa de mi!!!
No va ser fàcil, gens fàcil, o va, diguem les coses pel seu nom, va ser una pujada brutal, extenuant, eteeeeerna! 

Sí, som aquells puntets de colors... Kilòmetre 2 aprox.

A més teniem vent que ens venia de costat amb ratxes de 150km/h, que em va tirar per terra un parell de vegades, que altres moments feia que m'hages d'agafar a terra o on fos per no tornar a caure, i pujava... i pujava.. i pujava... La sensació que tenia esperant sentir que l'Endomondo em cantés un altre kilòmetre era de eternitat, tot i que a part del 3er kilòmetre que vaig fer amb uns 15m, els altres de pujada no van passar de 10, i un fins i tot a 8 i mig, però la meva ment anava ben desmarxada. Vaig haver de treballar molt la concentració, esforçar-me molt per no desesperar-me cada vegada que una ventada m'empenyia avall, quan m'havia d'ajupir per intentar trobar una posició més "aerodinàmica" per no caure, i també quan va començar el dolor a les cames... uff, el dolor a les cames! suposo que deuria ser per no estar acostumada a aquests desnivells tan bèsties durant tanta estona, però us puc ben dir que el què vaig passar va ser un infern! No sé, és difícil de descriure, però vindria a ser com si se m'haguéssin desgarrat els solis, els bessons i els tibials, vaja, el pack complert! Aquí hi va haver moments en que em vaig plantejar: val Mar, fins on ets capaç d'arribar? fins on ets capaç d'aguantar aquest dolor? Sabia que encara faltava pujada, i que després m'esperava una baixada molt pronunciada que no sabia si em permetria recuperar les cames. Vaig dubtar... vaig dubtar molt. El vent que feia la pujada encara més extrema del que ja era, el dolor que a punt estava de fer-me plorar, el fet que el perfil no era ben bé com tenia en ment i vaig perdre la referència de en quin punt de la pujada em trobava i per tan, quan faltava per arribar a dalt, la sensació de que tothom m'avançava... va ser molt dur!! Però seguia pujant. I va arribar un punt on vaig dir-me prou! un punt on vaig saber que o controlava els meus pensaments o perdria aquesta batalla. M'estava deixant emportar per les males sensacions, i estava perdent el control del meu cos. No sabia quan quedava, però sabia que portava molt de fet. La baixada? quan arribi ja miraré com treballar-la, però ara m'havia de concentrar en acabar aquella maleïda ascenció. El dolor va ser el més difícil de portar, però sabia que contra això no hi podia fer res en aquell moment, per tan, si feia falta plorar doncs ploraria! vaig escurçar una mica més el pas, obrin una mica els peus cap enfora, per tal de canviar la tensió en el moment de l'esforç, poc, molt poquet, però el suficient per donar un respir a una part de la musculatura. No em pregunteu de on vaig treure la idea, ni si realment és bo fer-ho o no, però vaig aconsseguir controlar el mal el just per tornar a creure en mi, per tornar a sentir que potser sí, i seguia pujant... I respecte a la gent que m'havia d'avançar, es clar que em van avançar, molts, però mirar enrera i veure que hi ha nois que no ho  fan, que en realitat t'han agafat de llebre... també motiva! 
I vaig arribar a la bifurcació, al punt on es separàven les curses de 12km i 21km, i davant meu va apareixer la baixada... la baixada... ufff... quan la vaig veure vaig saber que ja està, que això ja ho tenia!! si, encara em quedàven més de 6 kilòmetres per davant, però... la baixada és meva! De cop i volta va desapareixer tot del meu cap! i del meu cos!! Al veure la baixada m'hi vaig llençar com una boja, com si m'acabés de xutar alguna cosa i estigués en ple "subidón"!! ni vaig pensar, ni vaig mirar-m'ho, ni vaig plantejar-me com atacar-la, ni res! m'hi vaig llençar! i va ser començar a correr aquella pendent estreta entre rocs, arbres, matolls, corriols apenes intuïts algun tros, salts i obstàcles altres trossos, que em vaig sentir lleugera com una ploma. No hi havia dolor, no hi havia cansanci. Només hi havia felicitat, adrenalina, alegria! i em vaig permetre disfrutar d'una baixada brutal, divertidíssima, avançant a gent que em sentien arribar i tal i com em veien s'apartaven, d'altres que no ho feien i als que passava enfilant-me a qualsevol lloc per posar-me d'un salt davant d'ells i seguir corrent, i corrent, i corrent! Sabia que si queia, adeu Marieta! però no tenia por, em sentia la reina, disfrutava! Tinc la sort de tenir uns turmells bastant de goma, me'ls torço cap a totes bandes i mai passar res, o quasi bé mai... perquè en plena carrera me'n vaig torçar un, uff, crec que vaig tocar el terra amb el turmell! fins i tot vaig sentir mal, cosa que quan me'ls torço mai passa. La primera reacció va ser afluixar, sense arribar a parar, però evitan posar el peu amb força al terra. Feia una mica de mal, em vaig espantar, però vaig continuar, accelerant poc a poc, fins que vaig tornar a notar que podia posar-lo al terra sense problema, però sabent també que allò al cap d'unes hores segurament em donaria guerra :((( (afortunadament va quedar amb una tarda-vespre adolorida, voltaren per un tub, i l'endemà com nova!!). 
La baixada va anar arribant a la fi, últim avituallament, bromes amb els nois que hi havia, i per davant l'últim tram de la cursa... avorridíssim! sobretot els últims dos quilòmetres. Traçat planer, recorrent una riera seca, i sense trobar-me a ningú per jugar dins meu a atrapar-lo o evitar que m'atrapi. Allà va sortir l'esgotament, ho admento, però sabia que em quedàven 2 quilòmetres, que ja ho tenia a la butxaca, que ho havia aconsseguit!!

resum: 

temps: 1:45:58
35 general.
                     9 femenina
                                     i... 1ª sub50 femenina!!! 

què voleu que us digui, és la meva segona cursa i sóc feliç, molt feliç!! Però es que la felicitat no va quedar aquí... Podriem dir que vem fer... un doblete??? 

Arribar a la meta i saber que el meu germà havia quedat 2on, uff, allà si que quasi em dóna un atac de cor, però no del cansanci que portava, si no de tan inflada que anava!! Super orgullosa del peque!! Equests sentiments me'ls reservo per mi, doncs no són fàcils d'explicar i molt íntims per explicar! 

No fa falta dir res, tu ja saps amb quins ulls et miro! 

Bé, així que ja podem dir que... un altre repte a la saca!!! Quin serà el proper? quina serà la propera aventura?? no ho sé, però segur que aviat torno a ser per aquí per explicar-vos-la! ;-)