Un petit homenatge a la meva compi de bogeries!!

Segueixo la recuperació, lenta, molt lenta, moooooooooooooooooolt lenta... uff. Em pensava que això aniria una mica més de pressa, però en fi, és el que toca ara, paciència. Sessió de fisio, dos o tres dies de repòs, i a donar-me canya altra vegada. Mal, més mal, banys d'aigua freda, i abans de que me n'adoni ja em toca sessió de fisio altra vegada. I sant tornem-hi. Aquesta vegada, entre mig hi ha hagut una esquiadeta! la única de la temporada, o quasi fora de temporada, però al menys m'he pogut treure l'espineta de dins. I què tal les cames esquiant? doncs força bé! Una de les coses que he pogut veure és que tot i no poder córrer, les meves cames estan força en forma. La neu va empitjorar bastant a mida que el sol escalfava, i els genolls van haver de treballar de valent, però vaig aguantar bé, fins a la última baixada, quan ja anaven a tancar els telecadires i teniem temps per fer la última. A la baixada anterior em vaig sentir molt sobrecarregada, amb la sensació de que en qualsevol moment em fallarien les cames, i vaig preferir quedar-me al bar fent un cafetó mentre esperava que els altres fessin la última. Una retirada a temps és una gran victòria!
A part d'això, no hi ha hagut res especial, com he dit, segueixo la recuperació lenta, molt lenta, moooooolt lenta! Per això, avui vull fer un petit homenatge a la meva compi de batalla! I es que em poso al llloc de la Mohay, la meva gossa, i... uf, pobra! jajaja. Posem-nos en situació. La Mohay havia sigut molt activa, sobretot quan vivia al poble, doncs la tenia a la feina, amb camps al costat, i és passava hores corrent amunt i avall. Però això... era abans. Ara té 8 anys, problemes neurològics, i vaja, que se li noten els "achaques" de l'edat, doncs els d'aquesta raça no acostumen a viure més de 10 anys...  I ara que està a la seva vellesa, que hauria d'estar gaudint de sofà, llitet, galetetes i "mimitos", ara a la seva mestressa li ha donat per córrer o, al menys, intentar-ho. I a veure, no se m'acudeix endur-me-la cada vegada que surto a caminar, a fer muntanya, o el que sigui, però tampoc tinc temps per tot, i a vegades no em queda més remei que conciliar les dues coses. I aquí és on rep la Mohay, perquè la pobra, surt com sempre, fem la volteta a baix, però començo a tenir la sensació de que quan em veu amb les bambes de correr i les malles posades... sembla que tira cap a casa, no sé, em mira malament... jajaja. I apa, factor sorpresa! uns dies me l'emporto muntanya amunt, altres dies a correr, altres a caminar a ritme d'entrenament, i ella que ja té una edat i no està per òsties, si la porto lligada em mossega la corretja! però es que si la porto deslligada, es queda enrera amb tota la tranquil·litat del món, doncs té claríssim que em tocarà esperar-la!! Com a canviat en conte...
La part més divertida d'això és mirar els promitjos i gràfics de l'Endomondo quan vaig amb ella. El primer quilòmetre sempre és el més lent, molt més lent, doncs és quan sortim de casa, i l'he de deixar fer les seves necessitats, jejeje. A partir d'aquí, és com una bogeria, doncs els programa reflexa quan camino, quan corro, quan la porto lligada la gossa i se'm para 3 milions de vegades a olorar coses, quan la deslligo torno a agafar ritme, quan he de parar de cop i tornar-la a lligar perquè ve un altre gos, i tornem a córrer lligades, i altre vegada deslligada, i parar-me a esperar-la perquè està cansada... vaja, que m'agradaria donar-li a algú que hi entén els gràfics sense dir-li el perquè són així, i a veure quina interpretació em dóna, jajajaja.
Bé, en resum, que quan diuen que el gos és el millor amic del ser humà... jo us dic que sí, però que moltes vegades tenim una gran sort, i es que no parlen i no sabem que pensen en realitat!! :)))))

                    

 


va per tu perruna!!!!