Pas a pas...

Bé, ja he començat a tractar-me de la lesió... i quin mal!! És realment sorprenent que per curar una cosa s'hagi de patir dolor, sorprenent, curiós i emprenyador! però és el que toca, com em va dir el Miquel (el meu  fisio), "mano de santo"! doncs apa, que la mano de santo faci la seva feina, no?
Tot va començar relativament bé, anava tranquil·la, suposo que era pel la imatge que tenim alguns no-esportistes que relacionem esport amb massatge, relax, espelmetes i ambient zen... jajaja. Va començar a palpar la zona afectada i sí, quan pressionava feia mal, però era un moment. Va anar fent la seva feina, i jo tan a gust, xerrant, fent bromes, fins que va arribar la hora de la veritat. I la hora de la veritat té aquesta forma:

 Això no ho havia vist mai jo!! per un moment, al veure els estris sobre la taula, em va venir el dentista al cap... i jo que sóc tan aprensiva!! quin yu-yu... Però es que la imatge, al final, va ser el de menys, perquè el que no m'imaginava és que ho passaria tan malament :((((
I aquest moment, mentre era allà, suant, agafant-me on podia per aguantar, sense ni poder parlar, vaig tenir aquella clàssica reflexió que diu: i què coll faig jo aquí aguant això? però si jo no sóc esportista, tan sols aficionada! i no em podia haver aficionat als escacs?????
No us explico quina pinta tenia caminant l'endemà, i això que quan vaig arribar a casa vaig posar les cames en aigua freda una estoneta, no els 10 minuts que em van recomanar, però si 5 o 6....
Ara, un cop passat el dolor, i sense donar gaires voltes a que em toca tornar-hi d'aquí uns dies, estic força contenta d'haver donar aquest pas, d'haver-me gastat els calers que m'estic gastant, doncs d'acord, no seré atleta, no faré grans curses, però per mi és un repte que vull superar, i superaré. La meta? no n'hi ha cap, sempre hi haurà una excusa per fer l'animal!